Temperatures rècord, incendis, rius secs, pantans buits, restriccions d’aigua en alguns municipis, forts ruixats, tempestes amb pedra, caps de fibló... I els experts avisen que això anirà a més.
Avui en dia la lluita contra el canvi climàtic i la transició cap a una economia més sostenible són els majors desafiaments als quals s’enfronta la nostra societat. Es tracta d’un repte global amb un impacte econòmic incert però ben segur molt costós. Donada la seva magnitud, totes les polítiques públiques i els agents econòmics han de contribuir activament en el procés de transició ecològica i també cal reforçar la coordinació internacional tenint en compte les condicions de desenvolupament de cada país. És del tot indispensable tenir més informació mediambiental i harmonitzada per tal de dissenyar les polítiques que facilitin aquesta transició ecològica.
I també és essencial per al sistema financer per tal que inversors, entitats de crèdit i bancs centrals puguin valorar adequadament la seva exposició als riscos que comporta la transició climàtica. Així ho diu un interessantíssim informe del Banc d’Espanya sobre canvi climàtic i economia que avui m’agradaria analitzar.
Si parlem de sectors productius, a Espanya els que han de fer els deures més ràpidament són els que emeten més emissions de gasos d’efecte hivernacle com les empreses manufactureres, l’agricultura, el transport i el subministrament de gas i d’electricitat. El Banc d’Espanya també afirma que les empreses més petites, siguin del sector que siguin, estan poc preparades davant dels desafiaments climàtics i moltes d’elles avui en dia encara no han avaluat l’impacte dels reptes de la transició ecològica. Hauran d’espavilar-se per no perdre la batalla.
Pel que fa a la societat, els efectes de la lluita contra el canvi climàtic seran variables. Així doncs, el més que segur encariment dels béns i serveis més contaminants que hi haurà en els pròxims anys afectarà de manera més acusada les llars amb menor nivell de renda, entre els qui resideixen en zones rurals i entre les famílies nombroses.
Davant d’això, considero necessari que les polítiques públiques incloguin uns mecanismes temporals per compensar a aquests col·lectius més vulnerables i és que són els governs els qui han de liderar el procés de transició ecològica marcant un full de ruta per aconseguir els objectius proposats, però també han de posar el focus en els qui més pateixen aquesta evolució.
Però està clar que el govern no ho pot fer tot sol i el sistema financer és un altre actor clau davant del repte climàtic. Sense la seva participació activa no serà possible canalitzar de manera eficient l’elevadíssim volum de recursos que es necessiten per a desenvolupar noves tecnologies verdes i fer que les llars i les empreses les puguin adoptar.
A més, el sector financer ha de tenir clar el seu grau d’exposició i el de la resta d’agents econòmics davant del canvi climàtic i incorporar aquesta informació en la seva gestió de riscos. Aquesta transició cap a una economia més sostenible també és un gran repte per als bancs centrals mundials, i és que aquests canvis profunds poden afectar la política monetària i comportar riscos per a l’estabilitat financera. De fet, en aquest àmbit s’estan començant a fer proves de resistència davant d’esdeveniments climàtics adversos.
D’altra banda, si ens fixem en altres països de la Unió Europea veiem que han recaptat força recursos amb la fiscalitat mediambiental, mentre que Espanya ha quedat enrere en aquest aspecte. Potser seria hora de potenciar i millorar el disseny d’una imposició mediambiental per obtenir més recursos i així ajudar a reduir els costos de la transició ecològica en el conjunt de l’economia. També cal posar el focus en la inversió pública i en el foment de la inversió privada mitjançant subvencions com a palanques fonamentals en l’impuls de la transició ecològica.
Així doncs, aconseguir els objectius proposats serà un desafiament enorme per al conjunt de l’economia espanyola dels pròxims anys.
