Vestia guants blancs i molts n’eren conscients tot i no dir-ho. Alguns perquè se’n beneficiaven, d’altres perquè no deuen ser de donar a conèixer la delinqüència econòmica, com si fos d’una exquisitesa respectable o per la manca de protecció dels delators i pels perjudicis que els pugui suposar.
La societat va saber-ho molts anys després, quan els guants ja havien perdut el to immaculat per culpa del desgast, de tants diners foranis com havien passat per aquelles mans. Delinqüència de guant o de coll blanc, en diuen de l’econòmica.
A Millet l’avalava el nom de la família –primer– i després vivia de l’entorn que s’havia forjat, de les componendes; acords il·lícits entre bandolers en diu Andrea Camilleri a El precio del honor, que ha publicat enguany l’editorial Destino on n’explica altres exemples a la italiana.
A la siciliana –per ser precisos–, que té connotacions específiques. De componendes nostrades també n’hem conegut.
Millet s’emporta a la tomba aquella informació que mai va dir, ni quan va veure’s amenaçat per la presó, que li va acabar arribant, primer en preventiva per la causa de l’Hotel del Palau (una altra investigació judicial de la que en va acabar absolt) i després ja condemnat a més de nou anys per l’espoli.
Engarjolat però mut de si hi havia altres beneficiaris dels bitllets de 500 euros que treien dels comptes del Palau i amb xecs al portador amb el vist-i-plau de les entitats financeres, que tot i els requeriments judicials i que la llei obligui a que anotin les dades de qui recull els diners, mai van descobrir-ho.
Pactes de silenci
Millet, l’home dels pactes de silenci; l’home que calla i que s’ha emportat al cementiri tota la informació que no va donar a conèixer al judici per l’espoli del Palau de la Música. Va confessar. Va confessar després que fiscalia i els Mossos d’Esquadra entressin a la institució catalana a buscar-ne documentació i més indicis per una investigació que feia temps que portaven en dansa.
I aquell dia de finals de juliol del 2009 ningú va considerar que s’hagués de practicar cap detenció. No plovia i a mitja tarde, més aviat cap al tard, el sol ja se n’havia anat, però Fèlix Millet va marxar aixoplugat sota un paraigua, perquè el protegís de les càmeres. Un paraigües que era més gran del que es va veure en imatges, més gran i molt més robust.
I Millet ho sabia, per això va poder fer i desfer durant anys. Al judici primer i a la sentència després, va quedar provat que tant Fèlix Millet –condecorat amb la Creu de Sant Jordi– com Convergència feien servir el Palau de la Música de tapadora perquè Ferrovial financés il·legalment la formació política a canvi de rebre adjudicacions de projectes d’obra pública. Ferrovial ha marxat, Convergència ha desaparegut i Millet s’ha mort.
La boda del Palau
De la seua vida, poc monòtona, de miralls, música i connexions amb el poder, se’n recorda la boda d’una de les filles, no només perquè es celebrés al Palau de la Música, no només perquè es despullés una institució per disfressar-la de cerimònia nupcial, no només pels càrrecs que tenien els invitats i les famílies que representaven; sinó perquè el consogre va pagar-li a Millet una morterada de diners per una festa que a Millet no només li va sortir gratis sinó que en va treure benefici: els diners del consogre.
Millet sempre guanyava. Dels diners que van robar al Palau, un 80% anaven en benefici seu i el 20% restant per a Jordi Montull. Feia gran la casa de l’Ametlla del Vallès, comprava obres d’art, feien viatges familiars, a compte d’una institució que tenia monopolitzada.
El senyor Millet o Fèlix Millet, el gran impostor, segons el llibre del periodista Jordi Panyella que el 2012 va publicar Angle Editorial.
La confessió o la jugada
En una confessió inicial per escrit que va ser un bon cop d’efecte de cara a l’opinió pública, Millet va reconèixer haver robat uns tres milions d’euros. No ho deia en estos termes i, de fet, era una nova jugada de triler per expressar un penediment només sobre paper, una cortina de fum que emboirés la realitat.
Tot i la condemna, marxa al cementiri havent-ne torant només la meitat; d’aquells 23 milions que la justícia ha donat com a bons. Millet ha fet d’escut de tants com ell que han quedat a resguard, que han aconseguit dansar invisbles pels escenaris de la corrupció.
Per un ‘Déu el tingui a la Glòria’, l’article no hagués tingut raó de ser.
