Feia set anys que un president de la Generalitat no havia traspassat les portes de la Comissió Europea. Des que van començar les mobilitzacions cap a la independència, ningú volia escoltar la seva veu per por a legitimar amb una simple foto allò que tant temia el govern espanyol.
Així, el president Puigdemont va fer una llarga estada, durant el seu mandat i abans de l’1 d’Octubre, ja sota l’aixopluc del govern de Flandes, sense que s’obrís el camí cap al despatx de la Presidència de la Comissió ni que cap comissari, com ha estat el cas ara, en fes la substitució.
Eren els temps de Jean Claude Junker. Tot i malalt, aquest luxemburguès que mai no havia entès la dreta espanyola amb la qual compartia militància en l’àmbit europeu, sempre es va resistir a pronunciar una frase que finalment van poder introduir des de Madrid gràcies a un tripijoc, més tard reconduït, que assegurava que donat que la Constitució era la llei que garantia a Espanya la democràcia i, per tant, la que la vinculava a l’estat de dret europeu, anar contra la Constitució era anar contra la llei comunitària. Una declaració que un any abans havia preparat sa majestat Felip VI, intervenint al ple del Consell d’Europa, a Estrasburg (abril de 2018), per recordar que era aquesta institució la primera que havia avalat la Carta Magna i, per tant, la que va de veritat obrir les portes de la Unió a l’Estat espanyol certificant que era una democràcia.
El Consell d’Europa amb la seu a Estrasburg no té res a veure amb el Consell de la Unió Europea, institució des d’on els 27 caps de govern dirigeixen la UE. Però el Consell amb seu a Estrasburg té un tribunal de drets fonamentals que és l’esperança de moltes causes perdudes, i l’Estat espanyol advertia amb aquesta visita per commemorar els 40 anys d’Espanya dins de la institució que no toleraria ser tractada com un estat totalitari dels que encara existeixen fora del marc comunitari.
I és que més enllà de Madrid i de la seva bombolla nacional, tothom, fora de les fronteres estatals, sap que la reacció davant de l’1 d’Octubre el que posava en joc era el nivell democràtic de l’Estat espanyol. Amb els polítics catalans a la presó, l’informe sobre l’estat de dret als 27 països de la Unió va evitar-ne qualsevol referència, qüestió difícil d’explicar per part del seu coordinador que és justament el comissari Reynders, l’encarregat d’obrir les portes de la Unió al president Aragonès.
I el més estrany és que, set anys després, qui representa la Generalitat no necessiti recordar aquest procés, no ja per reivindicar el dret a l’autodeterminació, sinó per preguntar per què la institució que ha de vetllar pels drets fonamentals no considera necessari valorar-ne el nivell en el cas català.
L’entorn del president manté que la trobada no era per aquest motiu i que l’únic tema previst era parlar del cas Pegasus. D’unes escoltes il·legals que d’alguna manera porten al ‘post’ 1 d’Octubre. Però si és cert que s’hi pot establir algun lligam, és falç que fos un tema únic perquè la pròpia Comissió va encarregar-se de fer saber que el president es va veure forçat a donar explicacions sobre la situació del castellà a les escoles catalanes. Un cas podríem dir també lligat a la seva manera al ‘pre’ i al ‘post’ Procés, portat per Ciutadans com a denúncia davant la Comissió Europea i que estudia el comissari Reynders.
La ‘normalització’ de relacions s’ha fet, doncs, amb més pena que glòria mentre l’entorn del president assegura a tothom qui ho pregunta que no és cert que aquest viatge sigui allò que en castellà es coneix com a ‘borrón y cuenta nueva’.
Nascuda a Tarragona, Griselda Pastor és corresponsal de la Cadena Ser a Brussel·les des del 1998.
