Han passat més que cinc anys. El temps no ha viatjat sol, des dels cinc anys que han passat dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Però els atemptats continuen sent els atemptats, tot i que la pandèmia, sempre serà la pandèmia. I la llista és més llarga. Depèn de qui la faci, en funció del que hagi viscut aquests cinc anys. La vida no ens tracta a tots per igual. Per això aquesta setmana, asseguda al Teatre Goya disfrutant amb l’obra Quant temps em queda? (que fa riure i fa pensar), alhora que reia pensava que podia fer-ho perquè desconec quanta vida em queda o vist de pitjor manera: quin dia la mort m’arrossegarà cap a casa seua.
Hi ha qui no viu amb aquest desconeixement que ens permet prendre’ns-ho amb més calma. Per això quan reia també pensava amb els que senten el tic-tac del compte enrere. I amb els que no els donen l’oportunitat ni de sentir-lo, com els va passar a les víctimes dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Que si puc fer l’article d’aquest mes sobre els atemptats, em demanen del Diari. Emoticono de terror: se n’ha escrit tant! No us podré aportar informació. Us deixo anar què penso quan penso amb els atemptats. No sé si us servirà però no fa mal donar-hi voltes, de tant en tant, amb el privilegi de la vida, tot i el millorable que aquesta pugui ser.
17 d’agost de 2017
Gravem des d’aquí darrere, pugem pel marge ara que no ens veuen, ens dèiem amb el Guillem Prieto aquell 17 d’agost a Alcanar. El tir de càmera era millor a tocar del pedregar que havia quedat del xalet després de l’explosió. L’atreviment de la ignorància. Ens havien enviat, amb la Mireia Segú, per donar suport als companys de la delegació de TV3 a Tarragona ja que alguns estaven de vacances.
Quan estàvem de tornada, el subsol del pedregar explota i fereix bombers i mossos i altres professionals. Ens n’assabentem a l’autopista i truquem a la redacció per si girem cua i ens diuen que no, que a Barcelona havia passat alguna cosa a les Rambles, que tornéssim sense encantar-nos i que adeu que hi ha feina.
Algunes vides anaven canviant per minuts i no n’érem conscients. La informació és poder. Uns terroristes pretenien atemptar però ells que tenien el control sobre moltes vides, no tenien el control sobre la vida i l’explosió d’Alcanar els fa canviar els plans. Tot i així, aconsegueixen part del seu objectiu. I ells feien i desfeien en un altre escenari que transcorria al marge; com la vida dels «topos». I ningú se’n va assabentar que ja feia temps que vivien en un altre món, que no se sentien part d’aquesta societat per on transitaven; que volien atacar-la.
En una entrevista publicada en exclusiva ahir a ‘La Vanguardia’, el major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero, explica que va ser el CNI qui els va aportar una «resposta més efectiva, amb més coneixement de dades, més profunda i més lleial». Aquell 17 d’agost era el cap del cos. Si el CNI va ser el que va aportar una resposta més lleial, això deixa entreveure que altres -tot i tractar-se de terrorisme- no van ser ni tan efectius, ni tenien tants coneixements i, el que és pitjor, tampoc van ser tan lleials. La vida continua.
Cinc anys després
Cinc anys després, els Mossos d’Esquadra han posat en marxa una campanya publicitària perquè tothom podem identificar els radicalismes si sabem en quins identificadors ens hem de fixar. I a l’anunci, una noia explica que el seu amic o parella cada cop està més absent i s’allunya del grup i de la família i a taula està amb el mòbil.
Alhora que la Policia de Catalunya fa aquesta crida a la societat, també amplia el ventall de col·laboració amb entitats religioses i associacions i altres organismes perquè estiguin alerta i els avisin; com ja porten fent amb la comunitat educativa i l’entorn de presons i justícia juvenil. Des de l’any passat que han rebut 191 alertes. Això vol dir que han detectat 191 individus que han mostrat indicis d’estar radicalitzant-se.
D’aquests casos, continuen seguint-ne a vuit -que estan lluny d’utilitzar la violència-; la resta ja s’han neutralitzat. Altres tres casos els van portar a la fiscalia, això no vol dir que fossin casos més greus, tampoc pot ser perquè si són menors d’edat, cal una tutela específica de protecció de menors. Un 85% d’aquests 191 casos detectats els vinculen a l’àmbit gihadista i un 12,5% al supremacisme d’extrema dreta, que han detectat que està en auge. La conjuntura actual de desigualtats i tensió social no acompanya, és un escenari propici per als radicalismes violents, per buscar un enemic amb qui desfogar-se.
Nascuda a l’Ametlla de Mar. Autora del llibre ‘Sense Cadàver/Sin Cadáver’. A TV3 informa de notícies de l’àmbit judicial, policial i de la seguretat.
