Avui em vull fer ressò d’un estudi pioner i de recent publicació de la Universitat Internacional de La Rioja (UNIR) sobre els reptes virals a internet en els preadolescents. En ell s’analitza què són, els motius per participar-hi i les seves conseqüències. Personalment trobo que és una anàl·lisi necessària i indispensable en els temps que corren tant pels joves que s’hi senten atrets com pels pares que hem crescut en una època analògica i que moltes vegades estem en una altra onda i ens costa entendre la finalitat d’aquestes propostes que es fan a les xarxes. I precisament per conèixer millor què s’amaga al darrere d’aquests reptes he estat xerrant amb la Irene Montiel. Ella és professora de criminologia i ciberdelinqüència de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i ha participat en l’elaboració d’aquest estudi al qual feia referència i us faré cinc cèntims de la nostra conversa.
Per començar cal saber del que parlem. Els reptes virals són situacions difícils o arriscades que no sabem amb total seguretat si es podran aconseguir i a les xarxes socials això es viralitza i arriba ràpidament a molta gent. Sabem que cada vegada hi ha més preadolescents i joves atrets per aquests reptes a internet, però cal tenir en compte dues consideracions: evidentment no tots s’hi llencen de cap i no tots els reptes són perillosos.
A partir de l’enquesta feta a 417 nois i noies d’entre els 10 i els 14 anys, l’estudi de la Universitat de La Rioja conclou que un 80% d’aquests preadolescents afirma haver participat en reptes virals de tipus social que no comporten cap mena de risc. Un 20% ha fet reptes solidaris per ajudar una causa benèfica sense perjudici per a ells i un 8% dels enquestats assegura haver completat reptes perillosos, és a dir, que posen en risc la integritat física o psicològica d’un mateix o d’altres persones i pot arribar a acabar amb la pròpia vida. Trobo que és una xifra alarmant que ens ha de posar a tots en alerta.
I què atrau a aquests joves a dur a terme una activitat perillosa? Per Irene Montiel hi ha molts motius. N’hi ha de socials i emocionals com el voler ser acceptat pels altres, el sentiment de pertinença a un grup, imitar el que fa la resta i aconseguir atenció en forma de m’agrades o seguidors a les xarxes socials.
Però també hi ha motius biològics i és que assumir reptes és normal en l’etapa de l’adolescència perquè és un moment de descobriment de la identitat, de posar-se al límit i trobar el potencial de cadascú.
El cervell dels adolescents està en plena maduració, funciona per impulsos, emocions i la cerca de sensacions noves més que per decisions més racionals i planificades. I el perill està en el fet que aquest cervell immadur rep estímuls constants a través d’internet.
Les xarxes socials donen als joves el que necessiten en ple procés maduratiu: aprovació social i plaer durant 24 hores al dia. I aquí és on la seva vulnerabilitat fa que es prenguin com un joc una acció que pot tenir greus conseqüències físiques i psicològiques a curt i llarg termini.
Preguntes que cal fer-se
És per això que Montiel proposa fer-nos preguntes abans d’actuar com ara: Per què és important per a mi fer aquest repte? Què implica? Què pensaria jo si ho fes el meu germà? Em faria vergonya que la meva mare veiés el vídeo? O m’agradaria que estigués penjat a la xarxa durant anys? Són bones qüestions per fer que tots plegats, joves i adults, ens parem a pensar abans de penjar un vídeo o una foto a internet perquè ens pot comprometre per sempre.
La nostra petjada digital es manté durant anys i un acte absurd i ridícul que fem de joves i que tothom pot veure a les xarxes se’ns pot girar en contra fins que som grans. Alguna persona pot fer-nos xantatge emocional o també pot ser perjudicial en el moment de buscar una feina, i és que des del departament de recursos humans de les empreses també es dediquen a comprovar l’activitat a internet dels candidats a ocupar un lloc de treball.
Així doncs, pares i joves tenim una feina conjunta: parlem i reflexionem sobre si cal arriscar el futur per aconseguir més seguidors.
