A on és la nova política? Les legislatives franceses marquen el camí

Pocs s’haurien pogut imaginar mai la quantitat de coses que han passat des que l’anomenada «nova política» va irrompre al Parlament espanyol. Han passat pràcticament set anys des que les dues formacions polítiques emergents Podemos, situada a l’esquerra del socialisme tradicional, i Ciudadanos, una iniciativa nascuda a Catalunya com a flagell de l’independentisme, van convertir-se en necessàries per intentar garantir la governabilitat del país.

Aleshores es deia que havien vingut per quedar-se, com una alternativa real per donar resposta als problemes de la societat, i per fagocitar de mica en mica la «vella política» que representaven socialistes i populars. No obstant això, el cicle electoral que obren els comicis andalusos amb una victòria rotunda del candidat del Partit Popular, frenant les expectatives de creixement de la ultradreta de Vox, no ha fet més que confirmar que la flama de Ciudadanos s’extingeix, i que les confluències que s’aglutinen sota el paraigua de Podemos són tantes, que els seus vots es dilueixen entre múltiples candidatures.

Vot de càstig

Si Andalusia activa la cursa electoral a Espanya que acabarà per decidir el futur del «soldado» Pedro Sánchez, la segona volta de les generals franceses del diumenge passat, tanca un cicle electoral a França (municipals, departamentals, regionals, presidencials i legislatives) que ha donat una segona oportunitat al «soldado» Emmanuel Macron, que malgrat conservar la presidència que va disputar aferrissadament amb la candidata de la ultradreta Marine Le Pen, ha patit una sacsejada parlamentària sense precedents en perdre més d’un centenar de diputats, tot i assegurar-se una pírrica majoria amb 245 diputats dels 577 de l’Assemblea Nacional francesa.

Molts analistes francesos coincideixen en subratllar aquests dies que els resultats han estat un vot de càstig per evitar que Macron tingui les mans lliures, per tirar endavant les polítiques que resulten més impopulars, com ara la reforma de les pensions. El càstig ha estat enorme, «una massacre» en paraules d’alguns dels seus col·laboradors que s’han quedat sense escó. És el cas del mateix president sortint de l’Assemblea Nacional, Richard Ferrand; del president del seu grup parlamentari i exministre Christophe Castaner, i de tres ministres, que hauran de deixar obligatòriament l’actual gabinet. La primera ministra, Élisabeth Borne, tot i que ha guanyat l’escó de la seva circumscripció, ha presentat la seva dimissió, una dimissió que no ha estat acceptada pel president francès.

La nova política francesa

A l’espera que Emmanuel Macron tanqui la crisi en qüestió d’hores, dies o setmanes, amb una remodelació del seu Govern, els resultats d’aquestes legislatives i la composició de la nova Assemblea Nacional, ens deixa algunes pistes per intuir el camí que marca la «nova política» a França.

L’abstenció és la primera força, més de la meitat dels electors van decidir no votar i es consolida la desconnexió entre els líders i els més joves. Per contrarestar l’efecte d’una abstenció que segueix batent rècords, les coalicions s’han constituït abans de les legislatives. La presidencial Ensemble! (Junts!) és la marca del moviment La República en Marxa que va fundar Emmanuel Macron. A la seva esquerra es col·loca l’anomenada Nova Unión Popular Ecològica i Social (NUPES), del radical Jean-Luc Mélenchon, que va aconseguir incorporar sota el seu paraigua un Partit Socialista francès (PS), que porta temps en vies de descomposició. L’extrema dreta amb el Reagrupament Nacional de Marine Le Pen moderant el seu discurs, aconsegueix un resultat històric, superant qualsevol previsió, mentre que la dreta tradicional encara resisteix amb Els Republicans (LR).

Abstenció, desafecció, coalicions inversemblants, un parlament fragmentat, i un president en estat de xoc sense una majoria absoluta parlamentària. La «vella política» agonitza, la «nova política» està per descobrir. Hi ha qui comença a parlar d’un govern d’unitat nacional.