El 7 de novembre de 1920 naixia, a Barcelona, Joan Perucho i Gutiérrez: poeta, narrador, novel·lista i assagista, tot i que professionalment exercí com a jutge. Però la trajectòria literària de Perucho, àmplia i distesa en el temps, passa per alguns punts lligats de diversa forma al Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre, com la publicació de la seva segona novel·la, Les històries naturals (1960) o la investidura de doctor honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili (1995). Així mateix, Perucho afirmava, en una entrevista realitzada per l’escriptor Jordi Cervera (Avui, 25-XII-2003) com havia vinculat la seva vida i el seu itinerari professional: «Vaig anar de jutge a les Garrigues, després a Banyoles, després a Móra d’Ebre i finalment a Gandesa. En tots aquests llocs he anat deixant un rastre d’amics i vivències. Tot això ho vaig voler recollir en un llibre.» I, certament, les vivències i les percepcions dels escriptors penetren volent-ho —o no— en la literatura. Perucho no en va ser excepció. Però la particularitat de la seva producció recau sobre la frontera, finíssima, entre el que és i el que sembla; entre la realitat i la ficció.
Enguany que se’n celebra el centenari, i com ja és comú en moltes celebracions, s’han programat diverses activitats commemoratives. És el cas de l’exposició ‘Vampirs a Gandesa! Les històries naturals de Joan Perucho i les guerres civils’, que s’ha pogut veure al Centre d’Estudis de la Batalla de l’Ebre de Gandesa entre el 31 de juliol i el 27 de setembre de 2020. L’exposició, de mínims i amb més intenció i rigor que pretensions de grans desplegaments pressupostaris, comptà amb 9 expositors disposats com a màquines recreatives dedicats, tots i cadascun, a diversos elements característics de l’obra de Perucho, dels quals destaquen «Il·lustració i romanticisme», «Els vampirs» o «La guerra carlina». Tots aquests elements, i més, es relliguen al si de la seva producció narrativa i configuren una obra que bascula magistralment entre la realitat, la ficció i la història, sense que el lector sigui capaç de destriar-ne els ingredients. L’exposició, comissariada per Julià Guillamon, també ha visitat indrets com Morella, Madrid o Berga, i ha rebut el suport de la Institució de les Lletres Catalanes.
Però si hi ha un element clau en aquestes ‘històries naturals’ són els Dips i la població que s’hi vincula: Pratdip. La qual cosa pot dur fàcilment a plantejar-se la pregunta: què hi ha de cert en aquesta relació íntima —i notòria? Josep M. Coll Casadó i Ramon Amigó Anglès, autors d’Onomàstica del terme de Pratdip (Barcelona: IEC, Treballs de l’Oficina d’Onomàstica, XVIII, 2010), recullen a l’epígraf «El nom de la vila», unes notes erudites de Joan Coromines:
Quant a l’etimologia, segons OnCat, IV (any 1995), 433b50 i s., s. v. ibi, amb Tibi i Pratdip, que li dedica un llarg espai: «També en Pratdip és palesa la concomitància topogràfica amb paratges d’aigua abundosa» […] hi ha denominació alternativa de Prat d’Ip […] I si Ibi és muntanya amunt de Tibi, també ací el Prat d’Ip és serres amunt de Tivissia i Tivenys. […] Puix que tant Ibi com Tibi són els pobles més cèlebres per llurs aigües […], bé podrem dir que s’imposa l’etim. que els relaciona amb ibi, la denominació ibero-basca de la noció de «riu o lloc aquós».
És a dir, el primer que fa Coromines és dir-nos que l’arrel del topònim es relliga amb l’aigua. Però possiblement, i per al cas, el més interessant de la qüestió arriba més endavant:
L’etimologia popular no fa cap referència a l’aigua sinó que parteix de la síl·laba dip. Una llegenda explica que per la zona hi havia antigament uns animals, meitat gossos, meitat vampirs, que la gent coneixia amb el nom de dips. Diuen que un dibuix d’un d’aquests animals era visible en un retaule de l’ermita de Santa Marina. L’argument ha estat esplèndidament utilitzat per Joan Perucho a Les històries naturals, on un dels capítols és titulat «Teoria del dip», un altre és dedicat a «Pratdip» i, encara, un va encapçalat per «Onofre de Dip troba la pau». Vet ací tot un enfilall d’imaginacions ben travades.
Per a qui s’hagi quedat amb ganes de veure’n més exposicions (una forma didàctica d’aproximar-se a l’obra i l’autor), pot acudir, del 21 d’octubre fins a l’11 de novembre, a ‘Joan Perucho: creació, imaginació i bon gust’, a la Biblioteca del Centre de Lectura de Reus.
Comptat i debatut, Joan Perucho, mestre de Dips, és molt més que mestre de Dips i esdevé artífex d’un univers narratiu i d’un imaginari ric, erudit i, sobretot, conscient, però des del qual el lector només podrà copsar la totalitat i es trobarà —feliçment— aclaparat de no poder distingir ficció de realitat.
Albert Ventura: Filòleg, escriptor i membre de l'Associació de Professionals i Estudiosos en Llengua i Literatura Catalanes (APELLC).
