Inhabilitació de la democràcia

La Sala Segona del Tribunal Suprem ha confirmat, com ningú no dubtava, la condemna al MHPresident de la Generalitat de Catalunya, Joaquim Torra, a un any i sis mesos d’inhabilitació especial i multa de 30.000 euros per un delicte de desobediència, en considerar que desobeir de forma «reiterada i contumaç» les ordres de la Junta electoral Central perquè retirés la pancarta «Llibertat presos polítics» del Palau de la Generalitat durant el procés electoral de les eleccions generals convocades per al 28 d’abril de 2019, en estimar la Junta que vulneraven la neutralitat exigida a les administracions públiques en aquests processos.

Simultàniament, i no deixa de ser significatiu, ens assabentem que el Jutjat Penal 2 de Manresa ha condemnat Jordi Pesarrodona, que es va plantar amb un nas de pallasso al costat dels guàrdies civils a la manifestació del 20 de setembre, també per desobediència per la seva participació en el referèndum de l’1-O. No vull posar-los al mateix nivell, perquè institucionalment la rellevància i les conseqüències són molt diferents. Però deia que era significatiu perquè en tots dos casos la condemna és per desobediència, i en tots dos casos per l’exercici de drets fonamentals en democràcia, com és la crítica política, i la llibertat d’expressió i manifestació. Les dues condemnes simultànies posen en evidència que la deriva repressiva de l’Estat no té aturador, i va des del més humil pallasso a la més alta institució de Catalunya.

El company Gonzalo Boye ja va fer una magnífica defensa jurídica del President en aquest cas, per tant no incidiré en aquest àmbit. Però, en canvi, sí que considero rellevant analitzar les implicacions que té aquesta sentència per un sistema institucional com l’espanyol, i de retruc el català, que es vol i es reivindica com democràtic, donat que l’antecedent assenta jurisprudència. Aquesta sentència, com la que condemna els presos polítics a llargues condemnes, com la que hem referit del Jordi Pesarrodona i tantes altres, és una més de l’entramat repressiu policial/judicial de l’Estat contra l’independentisme català, en què s’aplica del dret penal de l’enemic i segur que tindrà derivades indesitjades en el futur.

Les administracions públiques, és clar que sempre han d’actuar amb neutralitat i objectivitat, però les institucions escollides democràticament responen a les majories polítiques, i respectant la voluntat d’aquestes majories han de poder manifestar posicionaments polítics 

En relació amb la sentència, el primer aspecte en què em voldria aturar és la consideració de la Junta electoral que la pancarta que va manar retirar vulnerava la neutralitat exigida a les administracions públiques en els processos electorals, per considerar-la partidista. La Junta Electoral confon institucions de govern i administració. Les administracions públiques, de la institució que sigui, és clar que sempre han d’actuar amb neutralitat i objectivitat, però les institucions escollides democràticament amb el vot de la ciutadania, responen a les majories polítiques, i per tant, i respectant la voluntat d’aquestes majories han de poder manifestar posicionaments polítics que responguin en sentir dels electors que els han votat. Pel que fa a la consideració que la pancarta era partidista, la Junta electoral introdueix un nou paradigma de partidisme. Fins ara només era partidista el que anava vinculat a un determinat, concret i identificable partit polític. Que una reivindicació com la de «llibertat presos polítics», que és genèrica, que critica una sentència que considera injusta, que és compartida per una majoria de la població, i a les enquestes em remeto, i que és reivindicada per més d’una formació política es consideri partidista, ni que sigui període electoral, introdueix una perillosa ampliació del concepte que obre la via a la censura de posicionaments polítics legítims per part d’un òrgan administratiu, que, si bé ha de vetllar per la netedat de les eleccions, no té un origen democràtic.

El segon aspecte, i més rellevant, a considerar, és la vulneració de la separació de poders que suposa aquesta inhabilitació de la màxima institució de govern de Catalunya per part d’un òrgan judicial. El Poder Judicial altera amb aquesta actuació el resultat de les urnes i vulnera la voluntat del poble de Catalunya, representat pel seu Parlament, que és qui va escollir, amb una majoria amb legitimitat democràtica, al President Torra. Lamentablement, però, aquest és un episodi més d’aquesta ingerència judicial en un òrgan de naturalesa intrínsecament democràtica com és el Parlament, que respon a la voluntat expressada per la ciutadania directament amb el seu vot. Ja vam viure la impossibilitat d’investir el president Puigdemont, malgrat tenir la majoria parlamentària per fer-ho, d’investir el Jordi Sànchez, malgrat el requeriment que se li respectessin els seus drets per part de l’ONU, i d’investir en Jordi Turull, empresonat a mitja sessió d’investidura.

Aquesta intromissió parteix d’un concepte formalista de l’estat de dret per part del Tribunal Suprem, que ignora el fonament democràtic de la separació de poders i la dimensió constitucional del dret de participació política dels electors i dels seus representants.