Tarragona la bribona
Totes les llengües disposen de refranys, frases fetes, expressions populars i corrandes vinculades a algun lloc concret de la pròpia geografia. Aquestes reflecteixen la percepció que es té d’un poble o d’una ciutat determinada, amb tots els tòpics i prejudicis acumulats durant anys i dècades. De moltes de les expressions, malgrat que continuen fent-se servir o, com a mínim, no ens són estranyes quan les sentim, ja no en sabem ni l’origen, ni sovint, el significat, el qual pot haver canviat de sentit, amb el pas del temps. Com és lògic, són les generacions més joves aquelles que tenen més dificultats per interpretar alguna d’aquestes expressions, potser perquè la realitat que descriuen ja no existeix, no en tenen cap memòria personal recent i, per aquest motiu, els és del tot desconeguda, com ara «Tarragona la bribona, Constantí el bon fadrí, foc a la Torredembarra i els de Reus volen fugir». Moltes d’aquestes expressions populars estan farcides dels tòpics més tronats i masclistes sobre les dones i expressen els clixés de la misogínia més rància, propis d’altres èpoques. D’altra banda, els refranys serveixen també per fixar un àmbit geogràfic propi («A València diuen patxo i a Catalunya redéu i a ses Illes de Mallorca com és ver la Vera Creu», «A Barcelona hi ha barques, a Tarragona hi ha peix, a València hi ha taronges i a Benavent no hi ha res» o «El valencià per guerrejar, el mallorquí per navegar i el català per comerciar») i diferenciar-se d’un altre marc de referències («De ponent, ni gent ni vent» que a Portugal precisen més: «De Espanha nem bom vento, nem bom casamento»). El to pejoratiu cap als veïns es fa present també amb dites com «L’espanyol viu de panxa al sol» o «No és bon francès si t’até el que t’ha promès». D’altra banda, com veurem, es pot donar el cas que una dita referida a un municipi s’apliqui igualment, en l’àmbit dels Països Catalans, a un altre de situat a desenes o centenars de quilòmetres de distància.
A Reus enganxen i a Tarragona manxen
Les dites que fan referència a un poble específic poden ser negatives, despectives i fins i tot insultants, fet que delata que l’expressió ha nascut en els pobles veïns i no pas en el propi indret a què fa referència. Contràriament, quan es tracta d’expressions positives, laudatòries dels habitants d’un lloc o d’un altre, no hi ha dubte que tenen l’origen en el mateix municipi objecte de lloança o admiració. Per exemple, «D’Alcover, res de bo en ve. I si res de bo hi va, no el deixen tornar (escapar)», que retrobem a «A Almenar, res de bo hi va, i si res hi va no ho deixen tornar» o «De Mont-roig, ni home ni dona et faci goig. (Però agafa-la si pots!)» i «Masroig, ni de prop ni de lluny et faci goig». I «A Alcover són bovers, a la Selva apotecaris, a Vilallonga bona gent i al Morell estrafolaris». O també la gran quantitat de corrandes que acaben amb l’expressió «la flor del camp», que canvien de protagonista segons qui les reprodueix i la tradició local: «A la Cala són caleros, a l’Hospitalet no tant, a Cambrils la boniquesa i a Salou la flor del camp», però també «A Botarell tots són guerxos, a Riudoms ja no ho són tant, a Reus la boniquesa i a les Borges la flor del camp», «A Tamarit, tit tit; a Ferran, tan tan; a Altafulla, gent de bulla; a la Riera no tant; a Ardenya, les morenetes i al Catllar, la flor del camp», «A Torroja la gent boja, a Poboleda no tant, a l’Arbolí són els macos i a Alforja la flor del camp» i encara «A Reus enganxen, a Tarragona manxen, a Cambrils la boniquesa i a Mont-roig la flor del camp».
Reus, París, Londres
En moltes ocasions, és la fonètica de cada lloc, sobretot la darrera síl·laba del topònim o nom del poble, allò que en determina la frase feta, per una simple qüestió de rima, sense altra motivació que aconseguir un rodolí, tant se val el contingut: «A Forés l’olla bull i no hi ha res» o «La bugada de Gandesa, molta roba i poca estesa». Això fa que la mateixa fórmula la trobem utilitzada, idènticament, en llocs diferents i allunyats entre ells. Per exemple, els municipis acabats en «-ell», com Botarell, Calafell o Martorell, posem per cas, són víctimes del rodolí elemental: «A Calafell cadascú procura per ell», però també als altres indrets esmentats. El mateix passa amb els gentilicis femenins acabats en «-ina», condemnats a patir vulgaritats del tipus: «tortosina, p...fina», «cerverina, p...fina», «covarxina, p...fina», o «mallorquina p...fina», referit a dones de diferents llocs de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. O bé en «-et», com «les dones de Falset, casa bruta i carrer net», «a Canet, la casa bruta i el carrer net» o en «-í», «a Constantí, el millor és el vi», «Espluga de Francolí, carquinyolis i bon vi» i «Vimbodi, nenes maques i bon vi», com també el contrari perquè rimi: «El vi de Sarral no fa ni bé ni mal». És curiós que dites que ens semblen, indiscutiblement, característiques d’una ciutat concreta, les trobem reproduïdes, exactament igual, en altres indrets, els quals les consideren també cosa pròpia. El cas potser més sorprenent és el conegut «Reus, París, Londres (i el carrer de Monterols i més avall la plaça de les cols)», originat en el comerç d’aiguardent segles enrere, manifestació de cosmopolitisme que és igualment repetit en altres llocs com «La Bisbal, París i Londres», «Borriana, París i Londres», «Vinaròs, París, Londres» o «Gorga, París i Roma», municipis del Principat i valencians. O bé «Ardenya, una sabata i una espardenya» i «Cervera, una sabata i una espardenya» que trobem també en pobles valencians com «El botxí de Morella, una sabata i una espardenya», «Els de l’Alguenya, una sabata i una espardenya» o «El rei de la Mata, una espardenya i una sabata». També «A la cala de L’Ametlla ja no vull anar-hi més, perquè no tenen rellotge i mai no saben quina hora és», igualment reproduït en relació a Albarca (Priorat), la plana de Tortosa o Benafigos (Alt Maestrat). O bé «a Almoster sempre fan coses: fan el roser quan no hi ha roses», aplicat també a Riudecols i Collbató.
Que en fa de sol, a Tarragona!
La coneguda dita «Gent del Camp, gent del llamp», al marge de l’origen llegendari sobre la creació del món, en els nostres temps expressa el dinamisme creatiu, la vitalitat imaginativa d’aquesta regió del país que tants artistes, escriptors i músics ha donat. I si Rovira i Virgili escrivia que «pel temperament Reus és el neguit, Tarragona la calma, Valls l’equilibri», una frase feta marca també diferències dient que «a Tarragona gent, a Reus senyors i a Valls homes». Una manera de fugir d’estudi, quan es vol donar per acabada la conversa sobre un tema incòmode o no donar-se per al·ludit és amollar: «Que en fa de sol, a Tarragona!», semblantment a «A Maó ara sopen!». I el famós «Fot-li, que és de Reus», no va néixer a la veïna Tarragona com a expressió col·loquial d’una rivalitat antiga, sinó que cal cercar-ne l’origen en les guerres carlines del segle passat. Com que Reus era una ciutat de tradició liberal (fou el primer municipi al país i a l’Estat a establir el matrimoni civil el 20 d’octubre de 1868) i en els pobles del voltant hi senyorejaven els carlins ultraconservadors, una forma ràpida d’identificar l’enemic contra qui disparar era l’exclamació referida. Avui, en canvi, esborrada la memòria i funció del seu origen, més aviat s’utilitza per fer veure l’exageració evident d’alguna afirmació o acció quan algú en fa un gra massa, amb un sentit semblant a «avall, que fa baixada» o «ja no ve d’un pam».
A Tivissa canten missa
Molts pobles del Camp i comarques veïnes disposen també del seu propi refrany o corranda, de significat i procedència ben diferent, tot i que, a hores d’ara, algunes expressions referides a un poble concret poden ser poc o gens conegudes per molts dels seus habitants. Vegem-ne una mostra: «A Alcanar me’n vull anar a veure les cosidores, que cusen sense didal i tallen sense estisores», «Gent d’Alió, gent de bona olla i poca devoció», «A Botarell, vila xica i gran castell», «Si vols bon all, busca’l de Belltall», «La Canonja i Masricard, Vila-seca i Constantí, tots vindreu a cremar amb mi, perquè no teniu bondat», «La Figuera n’és molt alta, Margalef molt amagat, vora del riu les Vilelles, Cabassers en un forat», «A Miravet, frares i cantirers i no res més», «Al castell de Montbrió quan no hi ha l’amo hi ha el senyor», «La Pobla de Montornès, molts l’anomenen i no saben on és», «Gent de Móra, gent traïdora, aviseu els de Falset, que les bruixes es barallen al Castell de Miravet.», «Mare, si marit me’n deu, no me’l deu de la Mussara, que la boira sempre hi jau i la terra no m’agrada», «Maria si et vols casar, no et casis a la Ribera, que et faran menjar bajoques i flors de carabassera», «Senyora de Móra, casada a Faió, porta mantellina de pell de bacó», «Rodonyà, gent de fiar», «A Santa Marina vés-hi fadrina, que si fadrina hi vas, casada tornaràs», «A Tivissa canten missa, a Móra canten l’aurora i a una vileta dels Masos hi tinc la festejadora», «Qui roí és a Tortosa, roí serà a Tolosa», «A Torroja, la gent boja, a Poboleda no tant, a Cornudella els macos i a Alforja la flor del camp. Mes d’Alforja solament, ni la vila ni la gent», «A Ulldemolins, quan la tenen fora, la volen dins», «A Valls, d’una cullerada en fan dos talls». I quan la resolució d’un tema o la construcció d’algun edifici o infraestructura costa molt i es fa inacabable, hi ha expressions tan útils com ara «Costar Poblet i Santes Creus», «Costar mes que el pont d’Alcoi» o bé «Semblar l’obra de la seu».
Una fórmula per amanir
El gran folklorista Joan Amades recull una fórmula singular per mesurar la quantitat d’oli que cal emprar per amanir l’enciam o qualsevol altra ensalada. Es tracta de fer rajar el setrill tot dient «Torredembarra i Martorell, Altafulla i el Vendrell» i prou, tot i que, feta la llei feta la trampa, segons la velocitat amb què es reciti la fórmula, l’oli pot ser més escàs o més generós. I com que la cosa dona per a molt, hi haurem d’anar tornant en propers articles.