«A Tarragona, darrera el Palau de l’Arquebisbe, passa aquella muralla portentosa que comença al portal de Sant Francesc i va fins al de Santa Clara», escriu Pin i Soler en les primeres línies de La família dels Garrigas.
Si no fos perquè hi ha els carrers de Sant Francesc i de Santa Clara, ben pocs podríem situar aproximadament on es trobaven aquests dos portals. De fet, amb una mica d’intuïció es pot anar deduint la història de la ciutat a través dels noms dels carrers: la baixada de les Pescateries, la plaça dels Carros, la rambla Vella en contraposició amb la rambla Nova, el carrer de la Unió, la Torreforta o el Riuclar. Llegir el paisatge a través dels noms dona més informació que la que els ulls poden donar.
Si fem un tomb per la comarca, es pot veure que riu Francolí amunt hi ha suficients referències per entendre qui ha treballat aquesta terra abans que la indústria ho abastés tot.
La presència musulmana la trobem a la Pobla de Mafumet, que rep l’etimologia de ‘Mahomet’, i al Morell o al mas de Moretó (conegut per la tràgica llegenda que l’envolta), tots dos derivats de ‘moro’. Un altre cas és el de la partida del Codony, poble del terme de Perafort que el gener de 2021 se’n va denunciar l’enderrocament de l’abadia del segle XIV, l’única marca que quedava d’aquesta població desapareguda, ara, ja del tot.
Els noms, però, no sempre donen la informació que aparentment semblen donar. Alguns topònims també poden fer ballar el cap: l’obertura de la o de Vandellòs, justificada per l’etimologia de ‘llors’ (llorers), o el cas de Riudecols, en què no ha baixat mai riu avall cap verdura, sinó ‘còdols’.
Els noms són refugis. Ens diuen maneres de treballar i de viure, porten el pes de la història, amaguen d’on venim
Antigament, quan arribaves a un indret nou, interessava més com t’anomenaven o de quina casa venies que no pas com et deies (de fet, els valencians no pregunten «com et dius?», sinó «com te diuen?»).
Als Pallaresos, al segle XIX hi havia un home conegut com el Saludador, un curandero que guaria la ferida de mossegada de gos infectat pel mal de la ràbia. Encara avui dia resta en la memòria del poble aquest veí de ca l’Olla, que diuen que tenia un dibuix d’una creu al paladar, fet que li donava la capacitat de curar aquest tipus de mal. Aquesta història és una de les tantes que s’amaguen en els renoms.
Maria-Teresa Muntanya i Francesc Escatllar n’han recollit a Tarragona de tan originals com la Xonadegoma, la Nasdegos o la Sordatortosina, i noms de cases com cal Tocacuixes, cal Pelldegat o cal Nasvermell. A Valls, per posar un altre exemple, també es podia trobar el tan il·lustratiu Cagambpena, recollit per Miquel S. Jassans i Moisès Selfa.
La ciència que estudia els noms de lloc (topònims) i de casa o de persona (antropònims) és l’onomàstica. El 2022 la Societat d’Onomàstica, presidida pel cambrilenc Pere Navarro, i l’Institut d’Estudis Catalans van publicar l’estudi de Torredembarra, de Carme Miquel Solé i Ramon Pere Anglès, i enguany s’està a l’espera que es publiqui la del terme de la Riera de Gaià.
Amb aquestes publicacions, el Tarragonès, i el Camp en general, serà una de les comarques dels Països Catalans amb més percentatge de poblacions estudiades en l’àmbit de l’onomàstica. Aquest resultat és gràcies a l’escola que va crear el reusenc Ramon Amigó, i també Albert Manent, al Camp de Tarragona i que actualment es continua potenciant amb el premi que porta el nom del mestre reusenc.
Els parlars, però, com la terra, es van empobrint. De fet, la llengua es deteriora a mesura que es deteriora el paisatge
Els noms són refugis, magatzems, símbols. Parlen d’altures i mesuren distàncies, ens diuen maneres de treballar i de viure, porten el pes de la història, amaguen d’on venim. «Ses paraules diuen qui som, com vivim, què valoram i què menyspream», recita el manacorí Toni Gomila.
Els parlars, però, com la terra, es van empobrint. De fet, la llengua es deteriora a mesura que es deteriora el paisatge. El globus de la globalització que inflem fins a rebentar, el turisme hostil que conreem, les pinedes que creixen a altura de dragoncans i a ritme de hardrocs en terres forçades a l’oblit, els peixos en forma de creuers i les sàrcies que els creueristes recullen... marquen el tempo de la melodia en to menor que estem ballant.
Individualment hem avançat en molts escenaris, però no tot han estat guanys. També estem perdent molts fruits pel camí, generalment col·lectius. Pa, sostre, treball. I també llengua, l’herència més directa i alhora més llunyana, el saber guardat durant tants segles en les paraules.
Aquell nom que rememora referències oblidades, noms que ens fan pertànyer al nostre entorn. La manera de treballar la terra, la manera d’anomenar la terra que es treballa. El recer sempre seran els noms quan ja no recordem qui som ni d’on venim.
Hi trobarem casa en el nom que habitarem, esdevindrem llar en el nom del lloc on decidim viure.
«Saben realmente vivir aquellos que se comparan fundamentalmente con gente a la que les va peor que a ellos».