Poesia hel·lènica de les absències

Un ampli esbart de poetes, filòlegs, professors, gent de pinzells i d’altres adherits també a la lletra impresa, ens trobàvem, als afores del Riudoms més avellaner, celebrant els 70 anys d’Eugeni Perea, que en aquesta terra ja no cal designar qui és, perquè tothom que es dedica als afers de la cultura el coneix

Jo vaig anar a caure a un raconet gastronòmic, sota una carpa que simulava un vell veler, on vaig compartir amb poetes i gent d’art –de verb juganer i alhora profunds- com Juan López-Carrillo (que del Jaen familiar va anar a petar a L’Ampolla i tot seguit a Reus) i Alfredo Gavín, de Riba-roja d’Ebre, instal·lat ara a Alcover.

També, amb l’editor, periodista i alhora poeta, Manuel Rivera, que de la seva Córdoba natal pujà cap al Tarragonès. Tots coneguts i saludats, i des d’aquell moment més amics.

Davant meu – més silent, discreta, elegant, amb un aire grecoromà al rostre, barreja de Melina Mercuri i Ana Magnani- una dona que, en presentar-se, va dir que responia al nom d’Helena Martínez-Ferreruela, vinculada al món de la Filologia Catalana i Hispànica, que des de Cambrils, i abans des de Tortosa, impulsava com a professora i responsable del Servei de Català de la primera població.

Molt de gust, molt de gust. La gent d’aquest ram no té per què ser altiva, arrogant, presumptuosa i despectiva cap als que només som, com en el meu cas, simples (però no ximples) cronistes locals. Així, a la senyora Martínez-Ferreruela li va semblar que em podia confiar una notícia de la seva activitat, intuint el meu més que probable interès, com així va ser.

El cas és que, Pagès editors, de Lleida –amb els qui, de fa tants anys, tinc tanta relació-, li acaba de publicar el seu llibre de poemes La casa de les absències, que resulta que havia obtingut el Premi Pont Vell de Poesia, en el III certamen literari Vila de Montblanc, el 2022.

No em sorprèn ni el Premi ni la publicació, donat que en el Jurat, entre els que conec, veig que hi havia Jordi Llavina i Àngels Marzo, i si ells van dir amén jo ho ratifico, sobretot, és clar, després d’haver-me endinsat en aquesta casa.

Ara no em posaré –insensat de mi- a teoritzar sobre el misteriós fet de la creació poètica. Només ratificar, també –com diu bellament al pròleg Esteve Plantada-, que aquest és: “Un llibre que remou la memòria d’una vida” , i afegir que, en els trasbalsats temps de la IA (Intel·ligència Artificial), en solitud i silenci, davant d’un paper o pantalla d’ordinador, algú, com monjo (en aquest cas, monja) prop del claustre, es dediqui a refer i evocar –des del present- la memòria del propi passat i de tot el que l’acompanya, no deixa de ser un exercici filosòfic que l’autora tradueix en una síntesi poètica, sense grans discursos narratius, però amb gran eficàcia de comprensió simbòlica.

Naturalment, si es llegeix atentament, com amb atenció ha estat escrit. El llibre –dividit en quatre parts (El retorn, La partida, Geografia íntima i Els falciots), amb poemes breus i versos de fuetada metafísica- va precedit en cadascuna d’aquestes parts per la reproducció de textos d’altres autors, que l’autora considera indicatius del que dirà tot seguit, i per un breu resum en prosa que també dóna pistes per a les claus poètiques amb què el lector es trobarà després.

Em sembla una molt bona idea, que jo no havia vist, encara, en cap altre llibre de poesia, i que em sembla, igualment, que podria ser exportat a tot aquell o aquella que, en temps d’algoritmes i de virtualitats amb poca virtut, s’atreveixi a anomenar el món, propi i exterior, de la manera que s’ha fet sempre.

Amb el desig que aquesta fesomia femenina, en qui vaig veure reflectida la nostra herència de Grècia i Roma, continuï donant-nos el record de la memòria, atenent als versos de Felipe Benítez Reyes, com consta al final del llibre: “Lo que se lleve el tiempo/ que sea tanto/ como aquello que el tiempo nos dio.../”.