Periòdicament sorgeixen veus més o menys crítiques, o més o menys benintencionades, que posen damunt de la taula la situació delicada, d’emergència diuen alguns, de la llengua catalana. Si el tema et preocupa i vols contribuir a millorar la salut de la llengua, la recepta és ben senzilla: no amaguis el català, comparteix-lo amb tothom!
Segons l’Enquesta d’Usos Lingüístics a la Població de l’Idescat (2018), a Catalunya un 94% de la població entén el català i un 81 % el sap parlar, així que els catalanoparlants ens trobarem en ben poques ocasions amb la necessitat d’haver de canviar de llengua en les nostres interaccions perquè no ens comprenguin.
Però, en canvi, en quantes converses recorres al castellà? I per quins motius? T’has aturat mai a pensar-hi i a analitzar-ho, si cal? Quin sentit té, si ets a Catalunya i no coneixes l’interlocutor, que demanis l’hora pel carrer, un cafè en un bar, o una informació en una botiga, i ho facis en una altra llengua que no sigui el català? Què et fa pensar que no t’entendrà? Per què renuncies, sovint inconscientment, als teus drets com a catalanoparlant?
O quin sentit té que, en una colla d’amics o un grup de veïns, tothom parli en castellà perquè s’incorpora a la conversa una persona que normalment s’expressa en aquesta altra llengua però que entén el català?
Segons l’Enquesta d’Usos Lingüístics a la Població de l’Idescat, a Catalunya un 94% de la població entén el català i un 81% el sap parlar
Un estudi recent (l’InformeCat 2022 de la Plataforma per la llengua) posa de manifest que més del 50% dels catalanoparlants opina que canviar de llengua quan un dels seus interlocutors no parla català (el que en sociolingüística anomenem submissió lingüística) no fa cap mal al català. Quin error més gran!
Cada vegada que deixes de parlar en català es perd una ocasió perquè l’altra persona el practiqui amb tu encara que no sigui la seva llengua inicial (ep!, de vegades sí que l’és i ni te n’assabentes), el teu interlocutor perd l’oportunitat de posar en pràctica uns coneixement que té i que li permeten parlar-lo, incorporar-lo gradualment o, si més no, entendre’l, i també es perd freqüència d’ús de català en la nostra societat i, en conseqüència, anys de vida per a la llengua.
Parla en català amb tothom d’entrada, no pressuposis que les persones que no coneixes o les persones racialitzades o que vesteixen d’una manera determinada no t’entendran, tracta-les com a la resta de ciutadans i ciutadanes, i segur que tens més d’una sorpresa positiva.
I, si no et comprenen i has de canviar de llengua per poder comunicar-t’hi, només amb aquell primer ‘Bon dia’ ja hauràs donat a l’interlocutor el missatge que el català és una llengua viva, important, que seria interessant que l’aprengués per no perdre’s res, i possiblement motivaràs més d’un a fer aquest pas. En canvi, si el teu comportament lingüístic és el contrari, abonaràs la idea que, per viure a Catalunya, no cal saber català, o desmotivaràs tots aquells que l’estan aprenent amb esforç però que veuen que els autòctons no els parlen en la llengua pròpia de Catalunya.
Cada vegada que deixes de parlar en català es perd una ocasió perquè l’altra persona el practiqui amb tu encara que no sigui la seva llengua
Això, en síntesi, és el que intentem fer veure a les sessions de sensibilització que des del Consorci per a la Normalització Lingüística o altres organitzacions adrecem a diversos col·lectius. A cadascú amb matisos, perquè la situació de partida no és la mateixa, però fem reflexionar sobre aquesta qüestió el personal de l’administració local, els monitors esportius o de lleure, el personal sanitari, el món del comerç o altres col·lectius.
Acabo amb una petita anècdota: fa poc vaig tenir una avaria al cotxe i vaig haver de trucar a un telèfon 900 que vaig suposar que seria a Madrid, però, tot i amb això, jo vaig fer la meva explicació en català i, ves per on, l’agent em va respondre en un català ben fluid.
Si no hagués fet aquella aposta pel català, ja s’hauria perdut una conversa en aquesta llengua i jo no hauria exercit el meu dret com a catalanoparlant a expressar-m’hi, i el risc era mínim: si qui m’atenia a l’altra banda del telèfon em deia que no entenia el català, jo l’hi podia repetir, com a mínim, en castellà. Però calia intentar-ho.
No vaig amagar el català, el vaig compartir i la lengua hi va sortir guanyant.