La memòria, allò que fa vestir els hòmens –com diria l’etern Vergés– és un mot actualment rebregat, diria que quasi prostituït. La seua funció està usurpada i, com en una mascarada banal, qui més qui menys se n’ompli la boca.
Comença a fer fred a Tolosa, aquell fred de clavillar les mans i de prinyons als llavis. Els tardets són especialment gèlids a la riba de la Garona; hi passejo, una mica esmaperdut, buscant-me un refugi càlid entre les butxaques d’una jaqueta que no abriga prou. M’enlluerno de cartells lluents i edificis rojos de totxo. Palplantat, travesso la rue des Chalets i passo per davant de l’Institut Cervantes de la ciutat, emblema de moltes coses, quasi totes històriques.
«Anem a vore què hi fan», em dic. M’esmerço en buscar-hi coses interessants, com les lectures de la Cave à poesie de Rue du Taur, o les projeccions d’Utopia, amb pel·lícules tan insinuants per alguns, com ensopides per a la majoria. Hi ha sort: al Cervantes tolosà presenten la magnífica exposició fotogràfica Le regard engagé ‘L’esguard compromés’, l’homenatge al fotògraf documentalista d’origen hongarés Nicolás Müller, aveïnat d’ençà de 1947 en una xicoteta aldea d’Astúries.
Un rosari d’imatges em traspassen com a claus. Molts pensaments, moltes idees, totes relacionades amb l’exili, la ruralia i la seua percepció i, en especial, la memòria dixada. Un record tendre, el de la memòria, que com el Coral romput d’Estellés, va acabar sent per als exiliats «una amable, una trista, una petita pàtria» després de tants d’anys i de tantes desgràcies.
Em venen al cap, especialment, dues qüestions ben nostres. La primera, el record a Joan Esteller Sancho, l’immortal Joan de Borretes. Una persona que va viure un particular exili estoic, irreverent, irromput i voluntari. Les darreres vegades que vam parlar-ne, m’afigurava un pervindre fosc, sempre embolcallat per aquella aura de desànim pròpia dels vellets que han vist girar massa de pressa el seu món. Ell, un estalinista convençut –com es feia asseverar als disbauxats seixanta– que va saber-se amagar de la cruel censura de la dictadura, engolint molt i passant-les fotudes, jugant-se-la cada vegada que tornava al país per fer-hi catecisme.
Per dissort d’uns quants, Joan va dixar-mos el setembre passat a Frankfurt. De seguida, uns quants van omplir-se la boca: tothom el coneixia, l’havia tractat, en feia bandera. Membres del mateix consistori es planyien públicament, en una presentació desvergonyida i onerosa, d’una pretesa relació que no va fructificar mai al mode d’ells; una regidora de l’oposició, que hi va tindre poc –o més bé nul– tracte, en parlava com si el fet d’estar a la vora d’un antic camarada comunista els hi dibuixés medalles imaginàries i hi esborrés tota errada.
De vegades, la cosa mesquina és infinita. Ho dic perquè el càstig és molt major en gent que no pot defendre’s d’estes vanitats, diem-hi que per una causa major com és la mort. Tinc la sensació que, en llocs com al poble, l’ombra de l’exili, forçat, penós, obac i trist, ara es desdibuixa més que mai. Històries sense sentit, blanques sobre paper esgrogueït, figures endolcides que mai han trencat un plat, que «mai s’havien significat» –com se solia dir fa setanta anys per justificar-ho tot– ara engrossen la nòmina de martirologis, d’honors i de glòries. I es desdibuixen tothora i és, com a mínim, descoratjador.
«Això rai, ara se sortegen plaques i tot!». Al meu poble, s’ha obert la veda d’honorar la memòria de personalitats a cop de dedicatòries, no sense errors evidents en algunes d’estes, encomanades fins i tot –Mare de Déu Senyor!– per profés desig d’un grapat de famílies amatents a l’ocasió. Resulta significatiu analitzar com, públicament i sense escrúpols, alterem nomenclàtors i fem missa cantada per tal d’acontentar una selecta minoria, d’allò més delicada i fina, amb la majoria del poble silent, una vegada més. Llambordes, pedres i altres històries que semblen acusar més un rèdit que un afer d’exercici i veritat històriques, potser més per qüestions personals que d’altra mena. I per acabar-ho d’adobar, tot este disbarat finançat amb diners públics. Alaba’t ruc, que a fira et duc.
I referixo aquí el segon pensament que em ve al cap. És el cas de Joan Reverter Nolla, el famós Canareu [a la foto], el dirigent anarquista més important de Terres de l’Ebre durant la darrera República i els primers temps de la guerra. Mort a Caors el 1989, fa uns dies vaig dinar amb sa neta, la Lydia que, entusiasmada, va compartir-me la seua increïble història. Ell, que després de la sublevació de Jaca de 1930, va entrar de nou a l’Ebre i va fundar un sindicat i un diari «acogido por los trabajadores con un entusiasmo incomparable».
I on queda la seua, de memòria, segons els fets darrers de menys importància que la d’altes «canareu d’ordre»? Una figura igualment compromesa i lluitadora per les llibertats reals –i no aquelles de cadira i jornal–, que fins al darrer moment, ja jubilat a la Maison du Retraîte de Saint-Géry, va participar en moviments internacionalistes i llibertaris –el 1985 encara militava a la confederació sindical Force Ouvrière–, no pot ni ha de quedar en l’oblit. Però molt temo, finalment, que la memòria d’aquella gent, com la de molts altres, ha quedat relegada als que «van cremar esglésies i matar els capellans al 36».
Un mantell de pols, per a uns més doble que per a d’altres, cobrix una memòria col·lectiva que s’enteixina entre tots, i que ens atrapa, i ens fa ser –encara– una societat. Comptat i debatut, tota esta pantomima la resumix, novament, el poema d’Estellés, enguany que ha sigut el seu centenari. La memòria és la clau que, per a depén de qui, obri panys inaccessibles plens de vanitats. Ho diu el poeta de Burjassot: «Un dia, però, sorgiran dels seus llocs, cauran damunt de les ciutats i ja només hi haurà això: morts. Ells manaran, tindran les seues Corts, diran: «Açò és dolent i això és bo» i donaran faltes i bones».
