El Segre és un riu que marca les terres de l’antic comtat d’Urgell, des de l’Alt al Baix Urgell. El vell Sicoris romà rega una bona part del rebost agrícola del país gràcies al Canal d’Urgell (1861); una aspiració medieval de tot la zona. Els pantans d’Oliana i Camarasa, junt amb el nou de Rialp (que dóna aigua també al canal Segarra-Garrigues) estaven concebuts per ser la garantia infinita de l’aigua per als regants.
De petit, recordo el padrí amb moto per anar a regar i quan pujava a La Seu o Andorra a jugar a bàsquet, mirava si veia ple el pantà d’Oliana per poder-ho explicar al pare: ens hi anava la collita de l’any. Tot plegat formava part de l’ensenyament agrícola bàsic; un veritable exercici espiritual conduir l’aigua movent les pales i el xapo. Després venia collir fruita amb la majoria dels companys del poble... que els joves dels 15 als 22 anys treballéssim al tros a l’estiu era normal.
Els pantans d’Oliana i Camarasa, junt amb el nou de Rialp, estaven concebuts per ser la garantia infinita de l’aigua per als regants
L’aigua i la seua absència ha mogut molta tinta literària i molts sants i imatges han hagut de fer hores extra a requeriment dels parroquians reals o literaris: Deunos aigua, Majestat, de Raimon Casellas, i Aigües encantades, de Joan Puig i Ferrater, en serien uns bons exemples. El refranyer de l’aigua és llarg, com els cursos fluvials: aquí en teniu una prova.
Però sempre som a temps d’anar a girar l’aigua, en sentit real i en el figurat. I sempre hem tingut dirigents del canal, del Govern o del Gobierno que han vist la modernització dels regs com un tema a tractar un altre dia, un altre any, una altra dècada, un altre segle! Ara, amb l’aigua (que no tenim) al coll, correm-hi tots. Per fi la Generalitat hi posa els diners i s’ha d’agrair... a Madrid, de moment, xiulen. I des de Madrid i la CHE s’ha permès l’enriquiment abusiu de les hidroelèctriques a costa de l’aigua agrícola.
Sempre hem tingut dirigents del canal, del Govern o del Gobierno que han vist la modernització dels regs com un tema a tractar un altre dia
Ara es vol salvar els arbres però no podrà ser, es vol fer creure que només és un mal any quan les reserves dels pantans no es recuperaran, si ho fan, en anys. Els que, de les ciutats estant, veuen això de l’aigua i els pagesos com un exotisme de la ruralia notaran ben aviat que amb les coses del menjar no s’hi juga i quan el pa, les fruites, les verdures i la carn pugin de preu desorbitadament potser sabran valorar que no només hi ha un paisatge al darrere sinó molta gent que viu i treballa per guanyar-se la vida.
L’aigua; una veritable estructura d’estat per facilitar la vida de tot un país. Sekera, no!
