Aquests últims mesos s’han passejat per la Terra Alta tres elements humans d’una certa entitat i, certament, d’una total identitat. Es tracta dels meus admirats amics Eugeni Perea, Alfredo Gavín i Juan López-Carrillo, tots tres feinejant des del Camp de Tarragona, en el camp de la poesia, entre altres ocupacions.
L’objectiu d’aquests xicots –tots ja d’ «una certa edat», que dissimulen molt bé– és conèixer i reconèixer allò que aquí se’n diu el terreno amb totes les seves variants: llengua, cultura i història general, art, literatura i la cosa del menjar. Per tant, un diàleg entaulat amb ells ha de ser enriquidor.
Un dia van fer el circuit Calaceit, Vall-de-roures, Arnes, Horta. Un sofregit aquí, un cap-i-pota allà, un crestó més avall...
Un dia van fer el circuit Calaceit, Vall-de-roures, Arnes, Horta. Un sofregit aquí, un cap-i-pota allà, un crestó més avall, unes verduretes per alleujar el ventrell i, sempre, amb el bon vi d’aquesta terra. Aquests companys d’ofici cultural, literari i artístic –amb un pensament polític que seria difícil homologar amb les estructures en curs– també es dediquen a auscultar les veus del poble, que incorporen a les seves manufactures creatives, la qual cosa és ben perceptible en els seus treballs.
Així, l’altre dia devien dir-se: «Xeic, tornem a Horta i anem a veure què fan lu Garcia i la Cinta». Lu Garcia és un servidor i Cinta és la poetessa i professora d’Institut a Tarragona, ja jubilada amb gran desconsol dels seus alumnes, Cinta Mulet, nativa d’Horta de Sant Joan. Així ho van fer, incorporant a la comitiva un altre gran amic comú, Alfred Arola, conegut editor tarragoní –ara establert en terra mironiana-, que ha fet el gran servei de publicar algunes de les nostres coses.
Gran alegria en reveure Alfred Arola, que feia temps que no ens trobàvem. En raó de la desaparició de la dona estimada, fa dos anys, aquest home s’ha refugiat en la soledat i contemplació dels misteris de la vida, i ara ha considerat que comença a ser el moment d’airejar-se.
Ho celebro, perquè l’he retrobat com quan el vaig conèixer, deu fer vint anys, presentats que fórem per l’historiador Josep Sánchez Cervelló, nadiu de Flix: atent, escoltadís, amb aquella rialla tan franca d’home que comprèn, com quan debatíem la possibilitat d’editar alguns volums de la meva saga veneçolana dels Homenots del Sud.
Gran alegria en reveure Alfred Arola, que feia temps que no ens trobàvem. En raó de la desaparició de la dona estimada, fa dos anys
Una jornada inoblidable a La Venta del Romé, a la sortida d’Horta, amb l’amo i jefe de cerimònies, entre les taules, Enric, cada frase del qual incorporava quatre acudits, tots de riallada assegurada. Les converses s’entrecreuaven: ara apareixien uns llibres que ens dedicàvem; Gavín m’obsequiava amb una preciosa nota pictòrica de paisatge, amb colorit i relleus; López-Carrillo ens llegia uns versos dels seus Poemes amb ous ferrats (Ed. Meteora, 2020, en una col·lecció que dirigeix Jordi Cervera, també del Casal Poètic tarragoní); Perea, doctoral i precís, ens il·lustrava sobre visites pastorals de bisbes i altes dignitats als pobles petits; Cinta Mulet ens contava els tràfecs amb els seus cavalls i la petita cort gallinàcia, i, en fi, Alfred Arola ens deia: «Bé, xiquets, tot això està molt bé, però estem passant moments terribles a la humanitat. Per què no reunim tot el que pensem en uns articles que podríem publicar a la premsa, a manera de Grup d’Opinió?».
Tots vam estar-hi d’acord, i tots van suggerir: «Lu Garcia es podria fer càrrec de coordinar aquest Grup». Vull dir que ja em veus posant en una mateixa salsa –amb l’emprenyament polític consegüent- l’erudició d’Eugeni Perea (Riudoms, 1953), els descarrilaments poètics tan aguts de Gavín (Riba-roja, 1957) i de López –Carrillo (L’Ampolla, 1960, amb família procedent de Jaén), la poesia del desamor amorós de Cinta Mulet, i, en fi, la visió prospectiva, en perspectiva, d’un editor com Arola, que no es resigna només a publicar, sinó que vol que el que publica sigui d’utilitat pública.