Si busquem vincles entre les dues poetes –Montserrat Abelló (Tarragona, 1918 - Barcelona, 2014) i Maria-Mercè Marçal (Ivars d’Urgell, 1952 - Barcelona, 1998)– veurem que les seves vides compten, de bones a primeres, amb una analogia que és similitud i contraposició, alhora, com qualsevol dels seus paral·lelismes –tot i que semblant, mai viuen res exactament de la mateixa manera, sempre hi ha un matís diferenciador.
Així, Marçal ens va deixar als 45 anys; els mateixos anys que tenia la poeta tarragonina quan va publicar el seu primer llibre, Vida diària (1963). Sembla com si l’una pressentís que no disposava de massa temps per viure i s’afanyés a aprofitar cada segon per brindar-nos tota la seva força expressiva, i l’altra no tingués pressa a mostrar-nos tota la seva capacitat i s’entretingués a acumular experiència i maduresa.
Si els 45 anys representen, per a Marçal, el punt final forçat d’una obra ja consolidada i reconeguda –comença a escriure aviat i mor jove, amb tota una trajectòria estroncada–, per a Abelló esdevenen el tret de sortida per teixir tota una trajectòria poètica que, si bé tardana, trepitja amb força i es va consolidant de mica en mica –comença a escriure tard i mor ja gran, amb una obra que si bé s’hauria pogut allargar, segueix una veu madura i consolidada; d’aquí, potser, que ja des del primer poemari se’ns presenti com a «cansada»; cansada per l’edat, cansada de tanta lluita diària a les espatlles; i ens parli de «mort», com una ombra que no la deixa de petja; però també ens parla d’«arrel», perquè està arrelada a una terra i a una gent concreta: la seva, la del seu gènere, i la de la seva terra: aquí hi ha la concurrència entre ambdues.
La identitat com a poble i la identitat de gènere, doncs, és allò que les uneix i que les du a compartir escenaris en lectures poètiques
Dues vides convergents i dispars a la vegada; dues vides unides per la poesia, per un «sentir» poètic molt concret, el de la identitat; i és que lluiten enmig d’un escenari comú: la foscor del franquisme i, en sortir-ne –o, si més no, en entrar en l’anomenada Transició–, continuen amb un caminar paral·lel que arrenca, podríem dir, entorn de les Primeres Jornades Feministes a finals del maig del 1976, el «maig de les dones».
La identitat com a poble i la identitat de gènere, doncs, és allò que les uneix i que les du a compartir escenaris en lectures poètiques, conferències, jornades literàries, la Fira del Llibre Feminista i sovint estades al bar biblioteca del col·lectiu LaSal –on Montserrat Abelló s’introdueix a través de la seva filla–, com també coincideixen en la creació del Comitè d’Escriptores del Centre Català del PEN i, a partir d’aquí, en les activitats que s’hi organitzen. I el compromís compartit encara s’estén més enllà, a l’hora de divulgar l’obra de les poetes oblidades i de reivindicar les dones en el panorama literari no només del nostre país sinó també de més enllà (com el projecte Cartografies del desig).
Una mateixa lluita, a través de veus ben diferents formalment, però ben acostades espiritualment; perquè tot i ser de generacions diferents, compartien uns mateixos referents opressors i alliberadors. Les concomitàncies, els emmirallaments, aleshores resulten evidents, siguin pretesos o casuals.
Es tracta de líriques vinculades a les pròpies vivències i al fet de ser dones i mares; així com al fet de concebre –i patir– injustícies –no només en clau de gènere, també en clau catalana– que denuncien sense pèls a la llengua. I una s’enriqueix de l’altra. Per exemple, si és Marçal la que exerceix un pes important per a Abelló en relació amb la lluita feminista o la necessitat de dur-la a terme, Abelló també eixampla l’univers de Marçal amb el coneixement de les aportacions de Sylvia Plath, a qui Abelló tradueix al català.
Aquestes afinitats ideològiques desemboquen no només en una admiració mútua sinó també en una amistat profunda
Aquestes afinitats ideològiques desemboquen no només en una admiració mútua sinó també en una amistat profunda. Quan Abelló va publicar Foc a les mans (1990), va ser Marçal qui va prologar el llibre, i explicava això de la seva amistat: «[...] una amistat que té les arrels en la poesia i en el feminisme compartits, però que ha depassat amb escreix aquestes motivacions inicials».
I concretava: «És com si tota la poesia de Montserrat Abelló fos essencialment una llarga i aferrissada lluita contra el silenci, aquest silenci que plana com una llosa sobre tantes experiències anònimes».
Al seu torn, Abelló va definir Marçal com «la millor poeta i la millor amiga, per la seva generositat envers les/els altres, pel seu esperit de lluita i solidaritat dins el món de les dones, en busca d’aquesta identitat nostra que ens ha estat tant de temps amagada».
