L’altre dia, calorosíssim, caminava amb un grup de jubilats per senderons ombrívols de les muntanyes de Prades, des de Rojals al mirador de la Pena. El nexe que ens uneix els caminants és el poble de Valls.
L’entorn és bonic i fresc, passem pel mas d’en Llort on veiem unes pintures rupestres que sempre m’impressionen i em recorden la frase de Joan Miró: «Des de les pintures rupestres, que la pintura està en decadència...». Creuem el coll de Ventanals i arribem al mirador de La Pena des d’on podem veure els pobles de Vimbodí, l’Espluga de Francolí i el monestir de Poblet. Esmorzem mirant la Conca de Barberà. Soc ben conscient de la bellesa que estic gaudint.
En el camí de tornada parlo amb un company del grup, vell conegut, amb qui tinc una relació més estreta i surt a la conversa el tema Catalunya. Em diu que l’estat espanyol l’ha convertit en independentista i afegeix que aquest estat no li permet comportar-se com a ell li agradaria, com un català no independentista, però que ja no pot aguantar aquesta catalanofòbia malaltissa. Em parla de l’estúpida obsessió castellana de no acceptar cap diferència. Pensa que és fruit d’un complex d’inferioritat.
I rebla el clau amb un «sempre han utilitzat i utilitzaran la força perquè ningú surti del ramat». Aclareix que no tots els espanyols són iguals, però sí una majoria d’ells.
La conversa s’allarga, em fa pensar i acabo prenent la decisió d’ordenar una mica les meves idees i sentiments en relació al tema.
Vaig néixer en una família catalana de les que podríem dir que tenim set cognoms catalans, algun de l’Aragó i algun avantpassat no gaire catòlic... el meu estimat iaio Ramon em va dir un dia, en veu baixa: «Alguna vegada vaig sentir dir que per part de la meva mare perveníem d’una jueria de Morella...». El comentari va quedar aquí. No va anar més enllà.
Podria dir que sento molt arrelada en la meva ànima la idea i sentiment de Catalanitat i Espanyolitat
A casa sempre vam parlar en català. La meva educació a l’escola primària, l’institut i la universitat va ser en castellà. Aquesta llengua m’és agradable tant per escoltar-la com per llegir-la i no hi vull renunciar. He fet el possible perquè els meus fills la coneguin bé. Acostumàvem a dedicar una part de les vacances a viatjar per terres de parla castellana. Ara veig que tenen una relació amb aquesta llengua de respecte i estima.
He aprés la llengua catalana i la seva gramàtica de ben gran, li he dedicat esforç i me n’adono que el meu vincle amb ella és diferent, més personal, més íntim. Entenc molt bé el comentari que fa Joan Margarit (Premi de ‘Literatura en Lengua Castellana, Miguel de Cervantes, 2019’) en relació a la seva llengua materna, el català, que la compara amb la cripta d’una catedral, la raó de ser del temple, i en aquest sentit argumenta que «no conec un sol poeta en la història de la humanitat que hagi escrit en una llengua que no sigui la materna. I la meva llengua materna és el català».
He escoltat algun cop i mai m’ha agradat l’exabrupte «hable en cristiano» i en alguna ocasió també m’han mirat amb cara de pocs amics quan m’han sentit parlar català. No n’he fet massa cas d’aquestes actituds i m’ho he mirat com un fet ocasional, propi de gent de curta volada i encara més curta intel·ligència.
Podria dir que sento molt arrelada en la meva ànima la idea i sentiment de Catalanitat i Espanyolitat.
L’escriptor Agustí Calvet, conegut pel pseudònim Gaziel, a l’any 1926 parla d’aquest sentiment de Catalanitat i en diu literalment: «Catalunya, Catalanitat i Catalanisme són tres paraules fortament travades, com les baules d’una cadena» i es queixa que la primera i la tercera sonen a diari i a penes es parla de la segona. Fixa precisament en la Catalanitat la clau del problema que patien, a la seva època i que, al meu parer, encara patim, avui.
Comenta que el sentiment de Catalanitat existeix des de fa molts anys i compara Catalunya a un cos. La Catalanitat n’és la seva ànima i el Catalanisme, el moviment resultant de passar a l’acció. Tres conceptes entrellaçats, més visibles quan parlem de Catalunya i Catalanisme i no tant quan ens referim a la Catalanitat, malgrat que ell creu que és la més important i diu que no pot existir Catalanisme sense Catalanitat, però en canvi sí que es pot tenir un sentiment de Catalanitat molt arrelat sense Catalanisme i així ens ho confirma la història.
Cal saber separar Catalanitat de Catalanisme. No tots els catalans som Catalanistes. Però tots, fins i tot els més contraris al Catalanisme, acaben sentint fortament la Catalanitat d’una manera conscient o inconscient.
Per a mi el Catalanisme va perdent importància, i en canvi augmenta molt el sentiment de Catalanitat que passa a tenir molt pes. El contemplo com un element essencial de la península ibèrica a la que veig com un conjunt de cultures, diverses i fecundes, un gran projecte forjat en temps dels Reis Catòlics, que es va malbaratar per influències i interessos de països representats per Àustries i Borbons.
Us imagineu les quatre cultures de la península Ibèrica harmonitzades amb respecte per fer un projecte comú? Crec que encara avui en dia, pot ser la més lògica, la més bella, la més natural y la més difícil de las quimeres.
De fet, és una fantasia de la que ja n’han escrit estudiosos de la nostra història passada, com l’hispanista irlandès Ian Gibson.
No ho sé, però de vegades, «de més verdes en maduren».
«El mal más grande del mundo no es la pobreza de los desprovistos, sino la inconciencia de los asegurados».
