No ve a imposar-se sinó a acompanyar

Pocs temes captiven tant com el sentit de l’existència. Allò que satisfà aquesta inquietud ha rebut molts noms, cadascun dels quals destaca una cara d’aquest misteri: Déu, natura, cosmos, bé, religió... La commemoració i experiència d’aquests dies de la Setmana Santa són també resposta viva a aquella inquietud. La passió, mort i resurrecció del Crist és més que la narració tràgica d’una injustícia o l’ocasió per desfilar en processó. Són la revelació d’un Déu que tria compartir la nostra condició fins al final. Jesús, Déu fet home, no evita el dolor, la solitud ni la mort. Els assumeix per donar-los un sentit nou. Al Nadal celebrem que Déu entra en la història com un de nosaltres, en una família senzilla, manada per un fuster i una mestressa de casa. Ens ve a buscar nu, indefens, potser perquè som tota la companyia que desitja. Per Setmana Santa, aquest mateix Déu ens diu que no ve a imposar-se, sinó a acompanyar. Descobrim que no és lluny del patiment humà, sinó que s’hi fa present, solidari. Avui, Dissabte Sant, la creu —posa-hi el nom que vulguis: dolor, dubte, angoixa...— és un silenci. Diumenge de Resurrecció esdevindrà una porta, un camí obert cap a una vida que no s’acaba amb la mort. La creu no és el final: és la promesa d’una vida nova, eterna, perquè Déu ha volgut compartir la nostra sort per fer-nos partícips de la seva.