«Déu vos salve, oh Maria, immaculada,/ Verge Santa del Remei./ Gireu vostres ulls, Regina, apiadada,/ sobre la Plana d’Urgell».
‘La pregària a la Verge del Remei’ és un motet amb lletra de l’enginyer i crític musical Esteve Suñol i música del mestre Millet, director fundador de l’Orfeó Català. És un cant a la Mare de Déu en el seu vessant de guaridora, es venera a diversos indrets de Catalunya, però sobretot a les contrades de Lleida, on s’assenten el Santuari i el Castell del Remei (Penelles, La Noguera), avui conegut sobretot pels seus magnífics vins.
El text és una oració senzilla –les oracions més sentides ho acostumen de ser—i una música sublim d’un dels compositors més inspirats de la història de la música catalana. A la partitura manuscrita, que es conserva al Palau de la Música, el mestre Millet va indicar clarament la intencionalitat de pregària: «Moderat i piadosament».
Els 25 anys que jo vaig acompanyar a l’orgue la veu del pare, a la parròquia de Sant Pere Apòstol de Torredembarra, no faltava mai la peça, que era el seu motet preferit, i jo el tinc per una de les millors cançons del nostre patrimoni cultural. Quan el pare va faltar, vaig reduir les meves prestacions d’organista litúrgic, però la toco sovint al piano de casa, i cada cop que m’assec a una consola i em capbusso en unes harmonies certament tan espirituals que em permeten sentir –aquí seria més ‘sentir’ que ‘escoltar’—la veu del pare.
A la partitura manuscrita, que es conserva al Palau de la Música, el mestre Millet
va indicar clarament la intencionalitat de pregària: «Moderat i piadosament»
va indicar clarament la intencionalitat de pregària: «Moderat i piadosament»
La vaig tocar a la catedral gòtica de Zagreb –precisament consagrada a l’Assumpció que es commemora avui-- com oració per la meva àvia, que vaig deixar al balcó de la casa de la Torre contemplant el carrer Major de la seva infantesa. Sempre he pensat que va traspassar just quan jo tocava aquell orgue llunyà. La vaig tocar també en el funeral de la mare d’en Lluís Foix, família arrelada en aquella terra tan ben adjectivada de «ferma». I la toco com a ‘propaganda emotiva’ nacional quan surto de Catalunya i la vida –o potser la Providència—em planta al davant d’un orgue. Records especials d’acompanyar una missa en èuscar del meu amic Gaspar Martínez de Larrinoa, a la parròquia preciosa de San Vicente de Bilbao, i a l’església de Sant Tomàs de Leipzig, on Bach va ser organista, abans de la ‘Tocata i Fuga’, després de la qual ja no es pot tocar res més.
Marina Rossell va incorporar la ‘Pregària a la Verge del Remei’ al seu repertori i li té una estima especial. La canta amb la seva veu meravellosa d’entre les veus i amb el sentiment que demanava el mestre Millet quan la va compondre. Segur que tindrem ocasió de fer-la junts, i segur que m’emocionaré. No l’he tornada a acompanyar a ningú després de l’últim cop que li vaig acompanyar al pare, tal dia com avui del 2002, avui fa vint anys.
Per molts anys a les Maria, Mireia, Mariona, Assumpció, Assumpta, Alba, Ainhoa, Begoña, Estrella, Maruja, Paloma...
«El arte musical, [está] llamado, de modo singular, a
infundir esperanza en el corazón humano, tan marcado
y a veces herido por la condición terrena.»