Una crítica als neuròlegs

Hi ha persones que arriben a les consultes «molt passades», sense diagnòstic o amb diagnòstics equivocats. Hi ha persones amb Parkinson que se’ls ha diagnosticat artrosis o coses d’allò més «esotèriques». Un terç dels nous casos de Parkinson estan sense diagnosticar. El Parkinson és una malaltia creixent amb algunes dades que són molt cridaneres: segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS) la prevalença del Parkinson s’ha duplicat en els darrers 25 anys, més que qualsevol altra malaltia neurològica. Actualment es diagnostiquen a l’any uns 10.000 casos. Un 15% dels casos apareixen en persones de menys de cinquanta anys. El nombre de malalts de Parkinson es triplicarà en els propers trenta anys, entre altres causes per l’increment de l’esperança de vida de la població. Una de les estratègies per combatre les malalties neurodegeneratives serà no treballar de forma aïllada, sinó fer-ho units. Qualsevol avenç en qualsevol de les malalties redundarà en benefici de les altres. Els neuròlegs fan poc en matèria de «neurologia social», col·laboren poc amb les associacions de malalts. En aquesta col·laboració està tot fer, però cal destacar la tenacitat de les associacions de pacients. Totes aquestes dades i consideracions les va presentar al congrés de la Federació Espanyola de Parkinson celebrat la setmana passada a Madrid el doctor David Ezpeleta, vicepresident de la Societat Espanyola de Neurologia i responsable de l’Àrea de Neurotecnologia i intel·ligència artificial. No havia vist mai tanta capacitat d’autocrítica.