Xina té una quota de mercat superior al 80% en fabricació de panells solars, segons dades de l’Agència Internacional de l’Energia de l’OCDE, una quota que, segons la mateixa font, podria escalar fins al 95% en els propers anys. No cal ser un gran analista econòmic ni geopolític per arribar a la conclusió que aquest monopoli és un obstacle per impulsar un dels eixos de la Unió Europea: la transició energètica cap a les energies renovables i, en general, el desplegament de les polítiques de sostenibilitat.
Més enllà de lectures econòmiques –no oblidem que la fabricació de components per a les energies verdes és un sector amb uns creixements exponencials– estem parlant, doncs, d’un sector estratègic. Justament per aquest motiu, mereix una atenció especial per part de les institucions europees que vagi més enllà del dogma lliberal del no intervencionisme: el laissez faire, laissez passer. De fet, l’actual monopoli xinès té el seu origen en l’aposta que va fer el seu govern a començaments de segle per crear un sector fort en l’àmbit de les renovables i tenir així la paella pel mànec, una ambició constant en la política comercial xinesa que des d’Europa ens hem mirat amb una certa passivitat.
Depenem dels xinesos, pel preu dels seus productes i per les seves dinàmiques de subministrament, que poden arribar a paralitzar el ritme de desplegament de les instal·lacions fotovoltaiques
I ara ens trobem en aquest escenari. Depenem dels xinesos, pel preu dels seus productes, però també per les seves dinàmiques de subministrament, que poden arribar a paralitzar el ritme de desplegament de les instal·lacions fotovoltaiques, que ja va amb retard per altres factors domèstics, com venim explicant en aquests articles. Que els fabricants xinesos puguin trigar fins a un any en lliurar-te un microxip sembla una exageració, però no ho és. I ja es poden imaginar com afecta al sector.
Necessitem, doncs, un pla de xoc per revertir l’hegemonia xinesa en aquest àmbit que ho és en preus, capacitat de producció i, també, en desenvolupament tecnològic. Perquè quan vas vint anys per davant, tot i els estigmes que acompanyen als productes xinesos, és bastant inevitable que no tinguis un nivell de desenvolupament tecnològic superior als teus competidors, que en aquest cas són molt petits.
Sobretot perquè, en casos com l’espanyol, els hi hem posat en safata de plata aquest lideratge, aquí vam apuntar maneres de superpotència, però retirant subvencions i inventant-nos impostos al sol ens vam disparar un tret al peu que encara fa mal.
I per aquí ve la solució. Calen polítiques públiques per incentivar la indústria autòctona. I fer-ho bé. La solució no passa per treure el manual de les polítiques proteccionistes i imposar aranzels, tal com va fer, per exemple, Brasil, que només va aconseguir foragitar la inversió estrangera sense desenvolupar el sector dins les seves fronteres.
El que necessitem és, d’una banda, incentivar cadenes de producció pròpies amb recursos públics, una política que estaria justificada per aquest caràcter estratègic i d’interès general que té el sector de les renovables.
Necessitem, doncs, un pla de xoc per revertir l’hegemonia xinesa en aquest àmbit que ho és en preus, capacitat de producció i, també, en desenvolupament tecnològic
De l’altra, s’ha de fer més pedagogia respecte a tot el que implica optar per productes fabricats aquí, tan en termes de fiabilitat com d’impacte econòmic sobre el nostre entorn. La societat ha anat assimilant poc a poc les bondats del quilòmetre zero en àmbits com el de l’alimentació, però cal fer un pas en la mateixa direcció en àmbits com el de les renovables.
No podrem fabricar mai amb els mateixos costos de producció que els xinesos, i això repercuteix en el preu. Però cal posar en valor els impactes positius que té pagar salaris raonables i, molt especialment, trencar la dependència de subministraments d’un país que fa d’això una estratègia geopolítica on nosaltres tenim les de perdre, si no hi posem remei.