Dessota aquest terme, considerem un bon nombre de Mares de Déu. De totes elles se’n trobà una imatge amagada a la fúria musulmana. Després de gairebé 800 anys de presència a territori espanyol, calia amagar la professió cristiana. No fer-ho comportava passar pel ganyot les persones que no mantenien una acurada discreció. Fou així que, sobretot de la mà de pastors i ermitans, s’ocultaven icones a entorns naturals. Com la sorra d’un rierol, un avenc o cova, la copa d’un arbre. O bé l’escletxa amagada d’un rocam. Fer-ho en cases particulars originava un plus afegit de perill pel personal que allí hi vivia. Si et descobrien, et jugaves el físic.
Voldria no arribar a deixar-me’n cap. Fer-ne un llistat exhaustiu no és tasca fàcil: Meritxell, Núria, Vallivana, Alba, Camí, Gardeny, Turó, Claustre, Cinta, Lord, Queralt Montgrony, Arenes, La Roca, Puigcerver, Urgell, Sió, Pi, Arola, etcètera. No oblidant que, a la primeria, la mateixa Moreneta també formava part d’aquest llistat... Fou localitzada per uns pastorets, l’any 880. Fins que 1.001 anys més tard (1881) fou proclamada patrona del principat, situant-li la festa –al calendari– a la data del 27 d’abril. Val a dir que, alhora, fou la primera en ésser coronada canònicament en tota la península.
Després de gairebé 800 anys de presència a territori espanyol, calia amagar la professió cristiana. No fer-ho comportava passar pel ganyot les persones que no mantenien discreció
La majoria d’imatges solien ésser escultures de fusta policromada, típicament romàniques i amb un segell i/o posat molt hieràtic. Aquesta devoció sembla ésser que té orígens prehistòrics envers la figura femenina i el corresponent culte a la fertilitat. Per tot plegat, no es fa gens estrany el reguitzell d’homenatges en favor d’elles, en forma de processons, novenes, vetlles i altres pregàries col·lectives, immerses al nucli de les cultures populars des de l’antigor.
La majoria d’imatges solien ésser escultures de fusta policromada, típicament romàniques i amb un segell i/o posat molt hieràtic. Aquesta devoció té orígens prehistòrics
Dit això, ja només em resta felicitar les persones que porten algun d’aquests noms. Els hi desitjo una diada ben reeixida. Tant de bo que ho pugui fer per molts anys. Actualment, no solen ésser noms triats per a posar a gaire nadons. La moda dels monosil·làbics, la creixent laïcitat social, la major preponderància a favor de noms que surten en sèries televisives i altres factors són elements que dibuixen un mapa o panorama cada cop més esfilagarsat.
Vull pensar, tanmateix, que l’estocada i l’esquer que ens va etzibar l’embolcall pandèmic farà per recuperar costums/normes no escrites d’abans. No es pot matar tot el què és gras en un tres i no res.
