Fa molt pocs dies parlava en aquesta columna del meu petit descobriment de l’univers de Harry Potter. Aquell 1997, als meus dotze anys, cap dels personatges tenia cara coneguda. No existien les pel·lícules. No eren famosos. No tenien un univers al seu voltant. Eren llibres. I llibres que no eren massius. M’imaginava aquell noi amb ulleres rodones i cabells negres, amb la cicatriu en forma de llamp ben marcada al front. També veia claríssimament amb els ulls tancats el vell Dumbledore amb aquella barba llarga i blanca. I no oblido un professor Snape que feia por, aspre, dur. Ni un Voldemort que encara en feia més. Però és normal, ell era el dolent. Recordo els germans Weasley, pèl-rojos i pigats. O l’Hermione. En el seu cas, ho reconec, me la vaig imaginar una mica diferent a Emma Watson. Però després hi era ella. Tan senyora. Ferma, severa i bona al mateix temps. La professora Minerva McGonagall. Feia respecte i emanava una estranya tendresa a mesura que avançaves en la història del Harry Potter. I aquí ho van clavar. Maggie Smith es va fer seu el personatge i es va convertir, ella, en una gran McGonagall. La recordo com a tal perquè vaig créixer amb el món de Harry Potter. Però no oblidem Downton Abbey, o California Suite. Això sí. Cadascú té el seu propi imaginari.
El meu imaginari i la Minerva McGonagall
27 septiembre 2024 19:57 |
Actualizado a 28 septiembre 2024 07:00
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este
enlace.
Comparte en:
Comentarios