Com qualsevol altra (presumpta) notícia de dies enrere, ja ha estat arrossegada per la riuada, per l’allau d’informació que patim de mala manera sense ser-ne conscients. Per tant, oblidada sense deixar rastre. Un exjugador francès del Barça, Emmanuel Petit, declarava que havia patit ‘racisme’ en el seu breu temps d’estada al vestidor. L’home, amb tendència a les frases cridaneres, afirmava que «quan vaig arribar em van dir que no aprengués espanyol, que aprengués català. Jo els deia que era a Espanya i ells em deien que era a Catalunya».
Embolica que fa fort. Racisme, segons ell. Costa d’imaginar que els seus companys de feina fossin combatius defensors de la llengua, èmuls d’aquells que exigien dir en veu alta ‘setze jutges d’un jutjat’ a fi de desemmascarar infiltrats que dinamitessin causes avui oblidades.
Petit no va triomfar i el seu rendiment va quedar molt per sota de les expectatives. De fet, va passar per aquí sense pena ni glòria, però des d’aleshores s’ha convertit en figura mediàtica i erigit en flagel que malparla de qualsevol fotesa relacionada amb el club blaugrana. Signe inequívoc dels temps. La seva opinió no serveix per a gaire. Ni crea, ni fa pensar, ni aporta res a un hipotètic debat enriquidor. Ni ell, ben pensat, és ningú o té la mínima ascendència. Però continua a l’aparador.
I així, encuriosits per la novetat, un xic esbiaixada, arbitrària i subjectiva, si ens permeteu, vam acudir al web d’un diari esportiu amb seu a Madrid. Naturalment, com correspon a qualsevol minúcia que es pugui relacionar, malgrat que sigui amb pinces, a les maldats del procés, el seguici de comentaris ultrapassava les cinc-centes aportacions en un no res. Val més que els estalviï el tràngol de repassar-les: qui no treia bilis, aprofitava per acusar els catalans de les set plagues d’Egipte i unes quantes desfetes de propina. Ningú no es preguntava, sobra l’evidència, per les proves de tan pelegrines acusacions, ni tampoc sobre l’autoritat moral del denunciant, prou tocat en prestigi públic a causa de relliscades anteriors de les que desperten vergonya aliena.
En fi, per voluntat de no posar-nos pedres al fetge, deixem-ho aquí, en un col·loquial ‘és el que hi ha’ i ‘aquest és el pa que es dóna en els temps que corren’. Tu llança fang i prodiga calúmnies, que algú te les comprarà i compartirà. Aquesta voluntat de fer mala sang i emmetzinar més encara l’ambient sempre troba terreny adobat quan es tracta d’injuriar el país i els seus habitants.
En canvi, la col·locació d’una granada en un centre de menors tutelats a Hortaleza, si atenem al tractament dels mitjans, mereix passar pel tema de puntetes. Dos mesos abans eren assenyalats per la demagògia flagrant d’alguns responsables de Vox i poc els ha costat passar de l’amenaça verbal a la coacció directa sense que ningú s’escandalitzi, ni cap autoritat decideixi posar-hi fre en nom de la democràcia.
S’ha de ser intolerant amb els intolerants, tal com succeeix a les democràcies consolidades, però es veu que aquell dia no vam anar a classe per aprendre la lliçó. Tampoc cal, pel que veiem i comprovem, aturar la fatxenderia de l’extrema dreta amb aquest eufemisme que ja coneixem com a ‘cordó sanitari’. Deixem-los campar que així ens faran la feina més bruta, semblen mantenir aquells que surten guanyant en la comparativa, més presentables i assenyats que la tribu d’Abascal i companyia, també especialitzats en capgirar conceptes i valors fins a aprofitar-los en benefici propi. Potser resulta agosarat aplegar les dues situacions en un mateix article, però ens serveix per denunciar el consum sense criteri de notícies aprofitades en benefici dels propis postulats i allò que hauria d’encendre totes les alarmes quan, en canvi, es va normalitzant com si fos el més habitual del món.
Espanya i els seus mitjans tenen un greu problema de base, estructural, en el tractament i difusió de notícies, en donar volada a certs personatges i grups. Però tant, és endavant que fa baixada, tot ajuda a fer bullir l’olla. Fins que no hi hagi remei, segurament.
Frederic Porta ha estat periodista en diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent
