El consum de notícies requereix temps, una mica d’esforç mental i, sovint, energia emocional. Per algunes persones tot aquest cost senzillament no val la pena, especialment amb la negativitat associada a molts mitjans de comunicació i programes informatius. Aquesta és una preocupació que s’han pres molt seriosament des de la European Broadcasting Union (EBU), més coneguda a casa nostra com a Unió Europea de Radiodifusió (UER). Fins el punt que van encarregat un estudi, (Experimenting with News Fatigue and News Avoidance), per analitzar un fenomen creixent a la nostra societat i que es coneix com l’evasió voluntària de notícies. Majoritàriament a causa d’una fatiga que afecta, cada vegada més, a la nostra societat hiperconnectada. Una situació que genera preocupació, no només en els editors i periodistes, sinó sobre la futura salut de les democràcies, perquè el coneixement es relaciona directament amb el consum d’informació i la consolidació d’una societat crítica.
L’estudi li van encarregar a Thomas Baekda, un analista de mitjans de comunicació i expert en les tendències dels mitjans i el seu consum. La seva premissa va ser preguntar-se què passaria si deixava de consumir notícies durant un mes, per exemple, i si estaria menys informat i podria viure amb aquesta situació. Per contestar-se els dubtes, va decidir provar-ho en primer persona. I n’ha extret algunes conclusions. Primer de tot va haver de superar el FOMO, com es coneix per les seves sigles en anglès -fear of missing out- i que és el símptoma a perdre’s alguna cosa sinó s’està permanentment connectat i informat. Una angoixa que desapareix, com en totes les addicions, amb el temps, i que li permet fer una valoració més objectiva. Va pensar que seria certa la dita que, si la notícia era prou important, acabaria per assabentar-te per una o una altre via.
Baekda relata que només va rebre la indignació associada a la informació, però no la utilitat real de la mateixa notícia. I la indignació és una resposta emocional mentre que les notícies han de ser educatives i formatives. Per tant, llença una primera reflexió per als periodistes sobre la manera com s’informa dels fets i la necessitat d’aportar valor real als consumidors.
Més enllà de les visites
Als editors, també els hi recomana que pensin més el temps de les persones i el tipus de valor afegit que els hi aporta la informació. Això d’entrada ja és un cop per aquells que pensen que l’èxit es redueix només a obtenir el major nombre de visites. I als consumidors els hi proposa prendre consciència de la utilitat de les notícies, de la seva aportació a la comunitat que la fa més crítica i menys vulnerable. Per aconseguir-ho, diu l’autor, caldria tornar a un consum informatiu més racional. Però, sobretot, recomana abandonar les cambres de soroll que representen les xarxes socials.
A banda dels qui ja estan convençuts d’evitar les notícies, s’alerta d’un altre gran grup al que cal prestar força atenció: els fatigats informatius. Aquests encara no s’han rendit a abandonar el consum informatiu però podrien fer el pas en qualsevol moment. En aquest col·lectiu, però, s’observa que els protagonistes encara volen rebre notícies, però n’hi ha tantes, tan desordenades i en un espai tan caòtic i aclaparador que es fa necessària la intervenció d’un bon periodista i d’un mitjà de comunicació que hi posi ordre.
I el periodista?. Mai és fatiga? Doncs sí. També. No som superherois. L’excés d’informació, també ens passa factura, ens intoxica. De fet hi ha un terme utilitzat, a nivell social i de gremi, la «infoxicació», que serveix per a definir aquesta realitat. Massa informació, massa canals de distribució, massa pressa per a processar-la, massa efímera, massa pressió per donar la primícia....tot plegat també provoca fatiga i estrès entre els i les professionals. Un dels casos més paradigmàtics d’aquesta fatiga l’ha verbalitzat fa poc la periodista Mar Cabra, premi Pullitzer el 2017 per formar part de l’equip del Consorci Internacional de Periodistes de Recerca que va destapar els Papers de Panamà. Ja no vol tornar a treballar en una redacció, tot i no haver perdut ni l’estima ni l’esperança per una millora de l’ofici. En una entrevista al Report.Cat, del Col·legi de Periodistes, Mar Cabra recordava que els periodistes «som capaços, quan editem una notícia, de saber què és l’important i que no ho és. I no sabem aplicar-ho a nosaltres mateixos? Quan no hi havia xarxes socials, el cap de setmana només hi havia una persona de guàrdia a molts mitjans. Per què ara sembla que tots estiguin de guàrdia, permanentment?» es pregunta tota una professional que ja no creu en el famós ‘24/7’.
La precarietat
Un desgast col·lectiu a nivell de professió que s’agreuja amb la precarietat de molts periodistes. Sandro Pozzi, corresponsal a Nova Iork, pluriocupat per arribar a finals de mes, n’és un bon exemple. Després de dues dècades ha decidit posar el punt i final a la seva aventura americana perquè no li surten els números, tot i treballar per Europa Press, El País, La Información o LaSexta, entre d’altres, textualment diu que està esgotat i que no pot continuar esperant allò que sap que no arribarà mai; un sou digne per a viure.
Exdegana del Col·legi de Periodistes de Catalunya, Neus Bonet va començar la seva trajectòria a Ràdio Salou i Ràdio Reus. Ha treballat a la Cope, Ràdio 13, el Diari i Ona Catalana. Ha dirigit i presentat diversos programes de Catalunya Ràdio així com els informatius més emblemàtics d’aquesta emissora. En l’actualitat presenta el Catalunya Migdia del cap de setmana.
