A primera vista, Estació de pas és el llibre més desolat dels 88 que ha escrit Olga Xirinacs. El va presentar al Teatre Tarragona de la mà experta de Carod-Rovira, el qual, després de fer l’elogi de l’obra, me’l vaig trobar abatut. No n’hi havia per menys. Olga Xirinacs clou el volum amb un paràgraf demolidor: «Què?, em pregunta l’altre jo en to reprovatori: el final de la teva vida és tal com l’havies imaginat? Li accepto la reprovació i li responc que no».
Olga Xirinacs escriu: «Néixer és una fatalitat. Una imposició. És l’inici de l’esclavatge i el camí de la mort»
Estació de pas és fill de la tristor per la solitud («La soledat, quan és imposada, mata»). És el dolor per la pèrdua dels éssers estimats («Perdre un amic és perdre la meitat de l’ànima’, reconeixia Agustí d’Hipona. Jo n’acabo de perdre dos i en perdré més si vaig vivint. Com sobreviuré?»). És l’enuig per la manca de fe (Déu va crear el món en sis dies. El setè va descansar. I se’n va desentendre»). Estació de pas és un llibre tan apesarat (»Entre tenebra i tenebra s’ofega la vida») que quan l’acabes de llegir t’aixeca l’ànim. Fa la sensació que l’Olga ha escrit Estació de pas i li ha quedat un bon descans.