Avui no em refereixo a revisions mèdiques, sinó a un cara a cara al mirall per a reflexionar com estem, com ens trobem, què fem, i sobretot si suportem a altres i ens suportem a nosaltres. No és una qüestió menor. Una de les derivades dels confinaments per la Covid-19 és que ja no tothom està entrenat per a suportar-se a soles. L’estil de vida actual ens ha acostumat a no poder prescindir de compartir amb altres tot el que som i el que fem. Altres que, ull viu!, no són la gent de casa. A casa es parla poc, i la gent de fora arriba a saber més de cadascú que la família d’avis, pares, fills i nets. Aquest sistema fa créixer la por a la solitud. Necessitem mirar cap a fora, com més millor, perquè no estem còmodes mirant-nos endins.
Potser perquè no ens retratin de poc moderns, ens hem deixat perdre una eina magnífica per a buidar angúnies, angoixes, manies, ansietats: la confessió. Consistia i consisteix en parlar amb un sacerdot ben preparat i experimentat, que a més d’aconsellar-nos ens perdonava tots els pecats. I era gratuït!. Que rucs que som. Que ningú s’escandalitzi: jo soc metge de poble, jubilat però amb experiència, i no soc capellà ni monjo; el que opino es refereix a la salut física i mental, que és la clau del benestar.
Una de les més importants lleis de física diu que l’energia ni es crea ni es destrueix, només es transforma; i el teorema d’Emmy Noether (matemàtica alemanya, 1882 - 1935) reblà el clau demostrant: «la invariància del sistema respecte desplaçaments temporals implica la conservació de l’energia».
Imagino la cara del lector. I és que els savis de veritat tenen l’habilitat d’explicar el que descobreixen en un llenguatge que només entenen els del seu ram. No els costaria res dir: tard o d’hora tothom farà cap al mateix sistema de transformació de l’energia. I s’haurien acabat els excessos tant d’especulacions com de por al desconegut. En llenguatge planer, doncs, podem gosar a dir que quan morim l’aparença desapareix però l’energia continua existint a un lloc o altre.
El que ara diré no és una afirmació, és un convit a la sana reflexió i al debat prudent: i si hi hagués un club de l’energia eterna? I si les energies de tothom que mor s’integren en un Tot de força, de potència inimaginable, capaç de contribuir a mantenir la simetria universal?
És lògic i humà sentir indignació i por al desconegut: què passa quan ens morim? Per què moren nenes i nens petits o massa joves? Què farà el virus de l’endèmia actual? Què passarà a les escoles? Com és que no hi ha consens científic mundial? Fins quan tindrà feina qui encara té la sort de treballar? I moltes altres incògnites que no podem resoldre amb les dades que tenim.
Quan aquestes pors augmenten desmesuradament, fan molt de mal a la nostra salut; poden generar angoixa, ansietat, tristor, inseguretat, crispació. No s’ha de confondre, però, l’angoixa (que ve d’angor, opressió) i que sovinteja quan no acaba de passar el que esperem que passi, i l’ansietat (que ve d’anxietas, inquietud) que sovint debuta per inseguretat i por que passi immediatament el que ningú pensa que pugui passar.
Al món desenvolupat el consum de medicaments per a l’angoixa i l’ansietat és desmesurat. A Espanya, en dotze anys el consum de benzodiazepines (ansiolítics i somnífers) ha augmentat un 57%; quatre vegades més que a Alemanya o el Regne Unit, i encara molt més que als Estats Units que eren els màxims consumidors. Curiosament, ull viu!, als països pobres no hi ha consum d’aquests medicaments, potser perquè prou feina tenen que no els matin i poder donar menjar cada dia a la família.
M’agradaria saber si a Espanya hi ha més restrenyiment i hemorroides (un dels efectes secundaris dels tranquil·litzants), perquè potser podríem entendre que l’insomni i la picor al cul fa que no s’entenguin la immensa cohort dels que cobren un sou per entendre’s i millorar les condicions de vida de la ciutadania. I si tothom es fes una repassada periòdica?
L’espècie humana ha de millorar molt, i no poden passar coses com les que explica un clàssic acudit: la NASA havia enviat un comunicat al servei d’intel·ligència: «Pròxim moviment sísmic, epicentre a Cuenca». Al cap de tres setmanes contesten: «Moviment sísmic desarticulat, Epicentre ha confessat i és a presó. No hem contestat abans perquè hi ha hagut un terratrèmol de nassos».
