Potser aquesta campanya electoral i les eleccions no seran com altres, perquè es notarà l’estrès individual i col·lectiu dels electors. Tant de bo que augmenti el minúscul percentatge de votants que llegeixen els programes dels candidats. Els experts en propaganda hauran d’esprémer talent per afegir més contingut als tradicionals missatges curts i adaptats a allò que més agrada escoltar a majories. Ara, però, ull viu amb assegurar què faran si no coincideix amb el que queda escrit als programes i amb el que faran si resulten electes. És per això que llegir els programes electorals és un bon costum cívic, perquè permet fer regles de tres: què van dir que farien, què han fet, què diuen ara que faran, quina credibilitat mereixen. També és cert, però, que van més de pressa els esdeveniments del dia a dia que la capacitat política per identificar problemes i trobar solucions; sigui quina sigui la ideologia dels manaires de torn.
Els electors tenen on escollir: uns candidats volen la independència de Catalunya i no confien en el diàleg amb l’Estat; altres també volen la independència, previ acord amb l’Estat; altres aparquen l’objectiu d’independència, sense renunciar-hi, i prioritzen solucions urgents en salut i economia; i altres rebutgen totalment la independència i es centren en administrar millor els diners que arriben a la comunitat autònoma. És un resum massa sintètic, és clar, però permet observar diferències gruixudes pel que fa a l’estratègia de cadascú. Per a decidir qui votar només cal aplicar una regla de tres, perquè el llegat «Per les seves obres els coneixereu» és un consell intemporal i de gran utilitat pràctica.
Els candidats escolten prou i saben què és el que més preocupa a la ciutadania? O només venen el peix que pesquen en aigües dels respectius partits polítics? Qui mana, mana; i quan arriba la campanya tothom diu amén, sense objeccions, perquè el moll de l’os de la tropa té ordres de no pensar i només repetir eslògans del partit com més vegades millor. Ara, però, una gran majoria de persones amb edat legal de votar podrien donar suport a qui prioritzi uns objectius: 1. L’educació primària, que és la base del planter humà. 2. Els bons mestres, que són essencials per ensenyar a aprendre i activar la curiositat per a la recerca. 3. La formació, la salut, la recerca i l’economia, que no van darrere l’una de l’altra sinó que s’alimenten mútuament si es gestionen amb talent i suficiència pressupostària.
La pregunta: «Què voldries que trobessin els teus fills en néixer?», quasi segur que seria contestada, tant per candidats com per electors, amb criteris molt semblants: «Unió Europea capaç d’harmonitzar (no homogeneïtzar) les bases essencials en matèria de: Salut, Ensenyament, Economia, Innovació, Recerca, Justícia, Seguretat, Ètica, Civisme, Cultura, Formació, Especialitat laboral, Empresariat sense ensurts, Feina estable, Habitatge digne, Energies netes, Sostenibilitat». Per atendre aquestes prioritats, però, es necessiten líders com Merkel, amb capacitat per impulsar models de gestió transparents, eficaços, ètics, innovadors, que resolguin els problemes principals, adaptables a canvis, i sense renunciar a un ADN humanístic i solidari. És a dir, un model estable i durador.
Com sigui que aquestes eleccions coincideixen amb una pandèmia activa i mortífera, el que no es pot fer és girar el cap cap a una altra banda, com si no passés res. I tant que passa, i molt! I què pot voler la majoria de votants sensats? a) Que en matèria de salut els polítics prenguin decisions atenent recomanacions de professionals, científics i experts en ciències de la salut; b) Missatges clars, entenedors, concrets, i res de baralles estèrils entre uns i altres. c) Gestió eficaç, eficient i amb suficient finançament per a contractar més professionals i personal de salut, més material, més rastrejadors, milions de test i didàctica de bon ús, més dosis de vacunes avalades i programació pública i sense ensurts. d) Informació permanent i consensuada a l’abast en línia de la ciutadania. e) Finançament compensatori per a pal·liar a qui més pateix, a treballadors autònoms i a empreses més afectades.
Si algú pregunta com es pot finançar, em sembla que en una emergència global i previ acord parlamentari es poden aplicar a aquestes finalitats pressupostos que anaven destinats a avions de combat, sous de polítics (volem un llistat dels que s’hi oposen) i reformes que poden esperar. El que no pot esperar és que el nombre de morts i de seqüeles continuï.
En el tema de la informació sobre la pandèmia, un comitè hauria d’assessorar els informadors, i evitar tertúlies que més aviat confonen o espanten. De moment, i extraordinàriament, s’haurien d’evitar shows televisius on s’ataquen contrincants i adversaris; malgrat audiències altes, produeix atabalament i la salut mental de qui ho veu resulta perjudicada.
Ara el més important és que tothom ajudi per aconseguir que augmenti més la pràctica cívica i solidària de: distància, rentat de mans, mascareta, ventilació de llocs tancats, nutrició correcta, exercici físic, evitar sobrepès (a més cèl·lules adiposes més càrrega viral en cas d’infecció i més gravetat en cas de malaltia).
Algunes i alguns es presenten a eleccions sabent que en el seu historial hi ha algun «detall» que millor no surti a la palestra. I altres diuen bajanades (per impossibles) a l’alçada d’un campanar, que les pot veure tothom. Qui vulgui solucionar problemes ha de tenir en compte que els més greus no es poden atrapar per darrere ni els pots avançar per davant. Són massa ràpids, i no saps per on aniran. Cal molt de talent, sinergia i finançament per afrontar una pandèmia. S’explica que a un pupitre de la universitat es podia llegir un gravat «la ciència i la tecnologia m’empaiten, però jo soc més ràpid». No tinc clar si un d’aquests hauria de gestionar o no. Què us sembla?
Josep Maria Bertran: Metge de Família, metge titulat i titular del Comitè Consultiu per a Formació Mèdica del Consell d'Europa.
