Ho explica el periodista John Carlin en la seva insuperable crònica sobre la fi de l’apartheid a Sud-àfrica. Nelson Mandela, líder del Congrés Nacional Africà acaba de guanyar les eleccions amb el 65% dels vots després de passar-se quasi 30 anys a la presó. En saber que el seu ministeri d’esports es proposa suprimir l’equip de rugbi dels springboks, orgull de la comunitat blanca afrikaner, Mandela es presenta per sorpresa a l’assemblea que està a punt de decidir-ho i, exercint el seu lideratge, demana als presents que rebutgin la proposta. Guanya per un estret marge. Acaba el seu parlament dient que els blancs afrikaners (15% total de la població) també formen part de la identitat plural sud-africana i que s’han d’aprofitar tots els maons per bastir el pont de la convivència encara que algun d’aquests maons tingui els colors verd i daurat (colors dels springboks). Menys de dos anys després els springboks guanyaven el campionat del món, enmig de l’entusiasme del conjunt del país (també dels que poc abans haurien votat la seva supressió).
Quan un llegeix aquestes coses constata la grandesa humana i moral d’un Nelson Mandela i no deixa de sentir un cert desassossec quan pensa el que hagués passat si enlloc d’un Nelson Mandela o un Frederick de Klerk, els sud-africans s’haguessin trobat amb un Pablo Casado o un Carles Puigdemont. En fi, millor no pensar-ho...
A Catalunya fa quasi deu anys que patim una crisi política que ha dividit la societat catalana i que ha estat lesiva per a tots i totes, des de qualsevol punt de vista: social, econòmic, unitat cívica del poble de Catalunya, convivència. Seguir amb aquesta dinàmica de decadència no és una opció, almenys per al PSC.
Els independentistes parlen molt de democràcia però, realitat objectiva en mà, què ens trobem? Que a Catalunya hi ha més de 7,5 milions de catalans i catalanes, dels quals més de 5,4 milions tenen dret a vot i constitueixen el cens electoral. Doncs bé, sap vostè, amable elector, quants vots independentistes hi ha hagut aquestes darreres eleccions? Exactament 1.453.850 sufragis, sumant sis opcions polítiques diferents (ERC, Junts, CUP, primàries, PNC i PDeCAT). O sigui, en aquests moments tan sols un de cada quatre catalans amb dret a vot ho fa per opcions independentistes però això l’aparell de propaganda al servei del procés ho converteix en «una majoria aclaparadora del 80%». Fals.
Al mateix temps aquests que parlen tant de «democràcia» han establert un «cordó sanitari» contra el partit guanyador de les eleccions, el PSC, el primer partit de Catalunya. En nom del poble de Catalunya s’exclou al partit que ha obtingut més vots d’aquest poble de Catalunya (fascinant!). «Res de parlar amb el PSC!», tan sols volen parlar amb la seva pròpia ombra pel que es veu.
Per la seva banda, la dreta i l’extrema dreta espanyolistes ho redueixen tot a un mer afer judicial i policial, poc menys que un tema d’ordre públic, vaja. Res de parlar tampoc amb els socialistes que son «traidores a España», igual com per als independentistes som «traïdors a Catalunya.»
En aquest context de fanatisme i polarització el president Pedro Sánchez i el Govern de progrés han decidit indultar a les persones condemnades pels fets de la tardor de 2017. És una decisió valenta, sens dubte. El més fàcil i el que comporta menys riscos és el que fan els Casado, els Puigdemont, Vox i la CUP, o sigui, cavar un búnquer i acusar de traïció a qui es mogui un mil·límetre d’ell.
Però el Govern no es dirigeix als que criden, als que insulten i als que xisclen «traïció, traïció!». Criden molt i fan molt de soroll, cert, però no són la majoria. Ens adrecem a persones com tu que, hagis pensat el que hagis pensat en el passat, vols una vida en pau, llibertat i convivència on els nostres fills i filles no s’hagin de barallar mai amb els seus familiars o amics pel nombre de franges de la bandera de la pàtria. Sabem que els indults no són el final de res, ni tan sols són el principi del final, però sí que poden ser el final del principi. Sabem que en aquest país no sobra ningú, tret dels fronts excloents i dels essencialistes de les pàtries pures. Iniciem, doncs, un nou camí sincer de diàleg polític dins de la Constitució i de l’Estatut que, per cert, és l’únic que reconeixerà la comunitat internacional. No és la tercera via, és la via, l’única amb recorregut real. Som una gran societat plena de virtuts i ens mereixen aquest futur amb progrés per a tothom, i no una societat dividida entre «botiflers» i «sediciosos».
Estic absolutament convençuda que aquestes raons amb empès al president Pedro Sánchez a liderar aquesta decisió política tan valenta. La voluntat de superar el conflicte, i no de recrear-nos en ell. De tornar a reconèixer-nos tots com a germans que podem discrepar, sí, fins i tot amb passió però sempre des del respecte i la voluntat d’assolir punts d’acord i de consens que són els que fan avançar a una societat. I en aquest objectiu tots els maons són necessaris i útils per bastir aquest pont de la reconciliació, també el maó de la concòrdia i la convivència en forma d’indult. Gràcies, de debò, pel teu coratge president Pedro Sánchez.