Coses de l’hemeroteca: Un breu del Diari de Tarragona del dissabte 27 de juliol de 1864 cita les queixes veïnals contra un vigilant («sereno») del barri de Marina, que, en lloc de dir «las doce menos cuarto», deia «tres cuartos de doce». Cosa d’un segle després, en un magatzem majorista que hi havia a la plaça dels Carros sota de casa, els mossos que hi treballaven usaven els pronoms febles sovint i amb propietat, i, a banda d’algun taco (poquets), deien «pas» i «prou» cada dos per tres. Dubto que alguns catalanoparlants d’avui els poguessin entendre. Dubto també que ells poguessin entendre amb facilitat que les «doce menos cuarto» volia dir tres quarts de dotze. Eren catalans sense afectació. Senzills. Pensaven en català i, sobretot, tant els mossos com el vigilant (involuntàriament en aquest cas), parlaven en català.
No és aquest el català que se sol sentir actualment. Ni tan sols per la ràdio o la tele, TV3 inclosa. Vivim sota el domini d’una neollengua en la que una sintaxi i una prosòdia quasi castellanes s’expressen en vocabulari català. Un vocabulari català, però, en el que abunden termes estranys d’aquells que l’autoritat lingüística nacional (l’inefable Institut d’Estudis Catalans) determina que són els correctes a partir de la no exageradament científica determinació de donar preferència al mot que menys s’assembli al seu equivalent castellà. És a dir aquell que probablement no hauria entès ni el sereno isabelí ni els mossos del magatzem de sota casa, cap dels quals havien freqüentat mai l’escola. La puresa lingüística tampoc els inquietava gaire, del cert que tenien altres problemes més importants.
Hem de creure que el català morirà? Ben cert que sí, però calma: No ho veurà cap humà dels que ara som vius. Les llengües moren, com les persones, com els països i encara més a la llarga, l’Univers i tot. El que passa és que les llengües evolucionen. Canvien. I sí, poden esdevenir de fet una altra llengua diferent (i també mortal!) en un procés prou conegut. No és cap tragèdia que això passi, és pura naturalesa. Resulta normal estimar una llengua que es coneix des de la infantesa, i en què trobarem certa bellesa (i molta comoditat)... però pretendre que aquesta romangui eternament és pura quimera.
Que el català estigui lluny d’arribar a la fase terminal és una cosa. Però una altra és que no li manquin algunes amenaces. Xarxes socials i mitjans nacionalistes, preocupats per mantenir la seva preeminència, atemoreixen la gent a força de sobredimensionar els escarafalls que algun ultracarpetovetònic exaltat pugui proferir esporàdicament. Són exabruptes dolorosos, però no ultrapassen el nivell de meres descàrregues emocionals, orfes com estan de tot suport legal i polític, almenys per part de cap força amb possibilitats reals d’arribar al poder.
Sí, però que hauria de preocupar el perill que per al català representa la seva politització. Quan hom havia sortit d’una llarga foscor dictatorial semblava lògic promoure el català després de dècades de marginació i fins i tot persecució. No només el govern de coalició nacionalista que va ocupar la Generalitat el 1980, sinó també la resta de forces democràtiques ho tenien clar. Però, a poc a poc, la «llengua pròpia» i la seva sacrosanta preservació enfront de presumptes amenaces devastadores va anar esdevenint una simple pantalla per a camuflar una agenda programàtica oculta, maliciosa i deliberada (i, a més, molt sovint corrupta).
En els darrers deu anys malbaratats pel Procés, la dèria lingüística s’ha exacerbat. Ara abunden els casos de persones exigint, no sempre amb educació, que usi el català un nouvingut o simplement una persona poc formada, a desgrat d’estar quasi incapacitada per a fer-ho. Conegudes són les sancions idiomàtiques a diferents establiments públics acusats d’heretgia idiomàtica. Es fomenta la delació entre companys de feina, es crida a apedregar domicilis de persones que no volen renunciar ni a l’ús ni a la docència de la llengua castellana: en un sinistre gir copernicà, es fomenta la pressió social contra aquells que fan exactament el mateix que molts catalans exigien amb valentia en els anys de plom del primer franquisme.
El Procés ha deixat moltes ferides. L’interès irresponsable d’alguns, l’oportunisme d’uns altres i el seguidisme de milers de benintencionats ciutadans ensarronats per la propaganda massiva, han causat perjudicis sensibles quin rastre dolorós anirem patint en els pròxims anys: De l’economia a la convivència, del respecte a la llei (el rule of law bàsic pel funcionament d’una democràcia)... fins a la progressiva mutació de la nostra llengua cap a una mena d’artefacte postís, afectat, imposat i desagradable. Esperem que no de manera inexorable.
