El 8 de març no és una festa. No estem celebrant res ni la alegria ens envaeix. Que ningú s’atreveixi a felicitar-nos i que al meu marit no se li acudeixi regalar-me un ram de flors. El 8 de març neix de la ràbia, de la lluita, de la indignació i de la rebel·lió. Volem cridar que ja n’hi ha prou de menystenir-nos, d’assetjar-nos, de violar-nos i de matar-nos. Que estem cansades de cobrar menys per ser dones o de tenir menys possibilitats de promocionar-nos per haver-nos de reduir la jornada laboral amb l’objectiu de voler treballar i maternar a la vegada. Que, per cert, és l’autèntic luxe d’aquest segle.
Notareu un cert to d’indignació en les meves paraules. I no us equivoqueu. Estic enfadada perquè, enguany, més que mai, veig que tots els anys de manifestació i de reivindicació no han servit per a res. No em vull resignar, vull continuar lluitant per la igualtat i pels meus drets. Però quan la realitat et fa obrir els ulls i et fa ser conscient del seguiment que tenen entre els joves alguns partits antifeministes, t’adones de què alguna cosa no hem fet bé. O que potser, els homes rics i amb poder, en saben més que nosaltres.
Sigui com sigui, des d’aquesta columna vull animar a no defallir. La nostra lluita, la feminista, és justa i necessària. Tenim un compromís i una obligació. Per nosaltres, i per les que vindran. Però sobretot per les nostres àvies i besàvies, que són qui més ho van patir. Seguirem rebels fins a aconseguir la igualtat.
