De veritat que no pensava dedicar una altre mirada a la pandèmia, si més no fins que s’acabés i la realitat és que ni que ho sembli, això no, no s´ha acabat.
Segur que molts entre vosaltres, que llegiu aquestes línies, teniu un avi, una àvia, un pare, una mare, un fill o una filla, un familiar o amic, una amiga, que ha estat víctima del coronavirus. Tots i totes mereixen el nostre respecte, com també el mereixen tots els sanitaris, des dels zeladors i zeladores fins els metges i metgesses responsables de la seva cura. No hem d’oblidar tampoc els qui han estat malalts i s’han recuperat, perquè ells i elles saben que això és un tràngol, físic i/o mental, i no pas un refredat que passa ràpid amb una mica de paracetamol.
Sí, em vaig contagiar. De res va servir portar més d’un any pràcticament sense trepitjar carrer, ni terrassa, ni restaurant. Les úniques llicències que em permetia eren alguns esmorzars, i amb una certa freqüència un menú per emportar a casa. A més a més, des de feia mesos les restriccions imposades als desplaçaments per anar i tornar cap a la feina, m’obligaven a fer-me les proves quasi totes les setmanes. Totes sempre negatives, fins que va arribar la inesperada notícia, el positiu.
De seguida comencen a passar coses. Ja era una rutina rebre el correu electrònic del laboratori amb l’enllaç per descarregar els resultats, una rutina que s’acaba a cop calent, quan la missatgeria del telèfon mòbil bull i la maquinària de les notificacions del Govern francès es posa a treballar a tota velocitat, per intentar tallar de soca-rel una eventual cadena de contagis. És de nit, les males notícies arriben de nit, estic bé.
Un cop comprovat que afortunadament ningú de la família ni de la feina s’havia contagiat, em vaig quedar més tranquil. La veritat és que no tenia cap símptoma, si més no, cap símptoma dels habituals, tot i què era un dels pitjors moments d’aquest darrer confinament, amb més de 35.000 contagis diaris de mitjana i les cures intensives desbordades a tot França, fins i tot amb malalts greus que eren traslladats en avió cap Alemanya, per descongestionar els hospitals francesos. Quantes vegades havia somiat que ingressava a l’hospital i que em derivaven cap a una ciutat de nom impronunciable de Baden-Württemberg!
Pensava que la gestió de la pandèmia seria un desastre però res més lluny de la realitat. Les operadores del sistema de rastreig em van trucar l’endemà d’hora, van enviar una infermera a casa per comprovar que estigués bé, van trametre la baixa mèdica. Quasi cada dia em demanaven per missatge si necessitava algú per cuidar el nen, per fer la compra, per trobar un allotjament si no disposava de prou espai per fer la quarantena, o per qüestions administratives. Deu n’hi do quanta gent hi treballa per ajudar i acabar amb la pandèmia!
Passen els dies, afortunadament sense contratemps, segueixo bé. Tot el meu respecte i tots els meus pensaments són per aquells que no ho estan i per les seves famílies.
No vull aigualir la festa a ningú, només recordar que el virus segueix actiu, que són moltes les persones que cada setmana es segueixen contagiant, ingressant als hospitals i malauradament morint. És cert que les vacunes ens ajuden a recuperar la normalitat de mica en mica. No obstant això, fins que bona part del món no hagi completat la pauta, el risc d’haver de tornar enrere persistirà.
És per això que convido a tots els que heu viscut aquesta situació, a utilitzar les eines que tingueu al vostre abast, per explicar la vostra experiència a les persones del vostre entorn i com heu passat la malaltia des que vau tenir la confirmació del positiu per coronavirus. Només així aconseguirem entre tots i totes que aquests dies la prudència imperi més que la disbauxa.
És de dia, les bones notícies arriben de dia, segueixo bé, ha acabat el meu aïllament, torno a sortir al carrer, bon cap de setmana!