Gràcies al PP i al Sr. Rajoy gairebé a Catalunya ens tornem a pronunciar sobre si la sobirania resideix en el poble espanyol com diu la Constitució o en el poble català que no consta enlloc però que és la voluntat de milions de persones entre elles qui subscriu.
Tan respectable és una postura com l’altra. Cap d’elles no hauria de ser immutable. De raons n’hi ha per les dues bandes però la que tothom hauria de respectar és la voluntat de cadascú que acaba determinant si un territori és una nació i com aquesta s’ha de relacionar amb els veïns. Els qui defensem que és el poble de Catalunya no admetem que sigui la Constitució l’origen de la sobirania espanyola. Cal recordar que Joan Reventós va renunciar a la Presidència de la Generalitat Provisional el juny de 1977 precisament per recuperar la legitimitat de les institucions cata- lanes que va poder continuar Tarradellas.
La Constitució és posterior, encara tardaria un any. És cert que allí diu que la sobirania resideix en el poble espanyol, ens agradi o no als qui pensem diferent que som milions. Com resoldre aquest dilema? No tenim cap altra fórmula en democràcia que votant –50.000 signatures donen dret a una iniciativa legislativa popular i se’ns vol negar a dos milions?–.
A Catalunya ja ho hem fet en els darrers vuitanta-cinc anys tres cops en referèndums: amb l’estatut de 1932, amb el de 1979 i amb el del 2006. En aquest darrer cas, el PP va utilitzar Catalunya per les seves campanyes. L’any 2010 un Tribunal Constitucional mediatitzat per impugnacions i renovacions ajornades va retallar la màxima llei catalana que havien referendat les Corts Espanyoles i el poble de Catalunya.
Per tant, referèndum sí. Ara bé, els qui no som independentistes volem que se’ns pregunti per altres opcions. I perquè el resultat sigui vinculant, reconegut i acceptat per tothom –també a Catalunya– caldrà que sigui legal i pactat.
El PP és el principal responsable del desastre. Ha estat el primer incomplidor de la llei i ens ha menystingut de forma sistemàtica. Però el govern català és també molt irresponsable per portar-nos a la tercera frustració del poble català en menys de cent anys. El 1926 Francesc Macià va acabar a la presó i també Lluís Companys el 1934. L’imaginari col·lectiu es veurà greument afectat durant generacions si sumem un tercer desencís. Qui impulsa l’anomenat procés sap que té al davant un potent Estat que posa i posarà tots els mitjans al seu abast que són molts i molt potents. I al costat no té la majoria de la població.
Sóc catalanista convençut i practicant des que vivia el dictador i ho seré tota la vida per una nació i una cultura que ho necessitaran sempre. Tindria raons per ser independentista, però també crec que hi ha altres drets que m’interpel·len tant o més i afecten directament els catalans i les catalanes i la seva independència real: els socials, econòmics, ambientals, culturals i tots els humans que tenim amenaçats cada dia més i no per culpa d’Espanya precisament.
Reduir la democràcia a un referèndum sense garanties no pot ser argument. La democràcia és quelcom més profund i molt més complex. Si, a més, es fractura per generacions la societat catalana, es fa un flac favor a la Catalunya d’ara i a la del futur. Fins i tot a l’independentisme.
