Entenent la vida com un període d’existència individual i col·lectiva, des del naixement a la mort, la majoria de persones que reflexionin sobre la pregunta que titula aquest article potser pensaran «Sí, i tant!». El comportament i l’ideari personal i social, però, demostren evidències que ho contradiuen; la realitat objectiva és molt tossuda. Vida, no només és un període cronològic del nostre pas pel temps, també és l’evolució de la genètica i de les circumstàncies variables que determinen la salut física i mental dels éssers humans.
La primera prova de vida a la Terra són fòssils que daten de fa entre 3.770 i 4.280 milions d’anys (és impressionant aquest nivell de precisió!), trobats al cinturó de roques Nuvvuagittuq (Canadà) l’any 2016, Nature, 543, 7643, 02-03-2017, pàg. 60-64. Des de llavors no s’ha aturat l’evolució, i és rellevant constatar que el més important no són els anys que es viuen, sinó la capacitat d’adaptació a les condicions variables (Jean Piaget). És a dir, més valuós que viure molts anys és exercir la intel·ligència i el sentit comú, per tal d’assolir un estil de vida saludable i capaç d’aconseguir qualitat de vida.
Cada persona és la resultant d’una barreja de factors: genètica de l’evolució general de l’espècie + primera llavor individual (espermatozoide) + segona llavor (òvul) + primer habitatge (matriu) + via d’arribada d’aliment i oxigen (placenta i cordó umbilical) + formació, sentit comú i recursos de la parella progenitora + circumstàncies de l’atzar. És a dir, som fruit d’un conjunt de determinants que sempre evolucionen. Cal afegir, però, un plus d’encara no se sap què és, i que diferencia humans de la resta d’animals.
No cal que ens amoïnem massa per esbrinar aquest entrellat existencial, perquè la majoria encara no tenim el cervell prou avançat per a poder-ho entendre. De moment, és recomanable deixar que els savis vagin esbrinant el resultat de les incògnites; i nosaltres prou feina tenim en triar el gra de la palla, dia a dia, centrant-nos en qüestions essencials que tenim al nostre abast de poder-hi influir. Aquesta separació de feines i responsabilitats seria un bon negoci individual (personal) i col·lectiu (social).
Nadal i Cap d’Any, a més de dates principals del calendari, són bones ocasions per a reflexionar sobre què hauríem fet diferent a la nostra vida si haguéssim sabut el que ara sabem. Si preval la sinceritat i no ens fem trampes al solitari, podem tenir la sorpresa que encara som a temps per a rectificar algunes actituds millorables i canviar el resultat d’algun partit que estava perdut.
Circula una frase anònima que mereix atenció: «El més fotut de fer-se gran és que quan creus que ja ho saps tot comences a oblidar-ho tot». Per a tranquil·litzar persones sensibles, cal precisar que quan hi ha problemes de degeneració neuronal ningú es queixa de pèrdua de memòria, perquè no s’adona de què li passa; quan ens queixem de pèrdua de memòria, quasi sempre no hi ha afectació cerebral greu sinó desgast natural i, a vegades, disc dur ple.
Cada dia està més clar que no podem anar sols pel món. Ningú és autosuficient i ens necessitem uns i altres, sense exclusions. Hem de fer més cas a veïns de viatge que tenim a prop nostre, tant macroscòpicament com microscòpicament. La vida humana és com estar en mig d’un sandvitx, damunt hi tenim un Univers immens i sota hi tenim les entranyes de la Terra; és a dir, dos límits desconeguts i des dels quals no sabem quan ens arribarà una queixalada. Per això cal centrar-nos en tot allò que hi podem influir i ens serveixi en l’àmbit pràctic.
1. Beure aigua, menjar un bon esmorzar, un sensat dinar i poc sopar.
2. Menjar una mica de verdura, fruita i fruits secs a cada àpat.
3. Moure’s: fer estiraments i caminar un mínim de 30 minuts diaris.
4. Ser competents a la feina (eficàcia, eficiència, efectivitat, ètica, empatia).
5. Tenir preparació mental per afrontar versatilitat i resiliència, quan calgui.
6. Implicació i humilitat ben entesa per a treballar en equip.
7. Somriure i riure sovint, compartint alegria amb família i bones amistats.
8. Cada dia llegir i escoltar música.
9. Fer dissabte de tot l’inútil que mai farem servir.
10. Practicar l’axioma de Pitàgores de Samos: Millora el silenci o calla.
11. Quan no ens surten bé les coses, mai donar la culpa a altres.
12. Cap clar per a liquidar enveges i ressentiments.
13. Ajudar a qui ho necessita sense esperar res a canvi.
14. Dormir almenys set hores al dia, amb la consciència tranquil·la.
15. No voler saber-ho tot, perquè és impossible, i confiar en tècnics de debò.
Són quinze recomanacions genèriques, que cadascú ha d’adaptar a les seves particularitats singulars i a la seva història clínica. Però prou de turbes incontrolades, prou de salvadors de la pàtria, prou de profetes de via estreta. Per a governar, cal fitxar gent molt competent i amb capacitat per a obtenir bons resultats de gestió pública; els hem de retribuir millor que les multinacionals, per tal que no els puguin seduir amb sous i beneficis. No és malbaratament, no és un sac amb el cul estripat, seria una inversió aplaudida per tothom; excepte pels que cal fer fora del sistema, és clar.
En col·loquis i xerrades per arreu, quan havia d’explicar què vol dir competència i la imprescindible implicació en equips, feia valer un símil perquè s’entengués la diferència entre implicar-se i col·laborar: És com la truita de pernil, qui col·labora és la gallina que hi posa els ous sense traumatismes, però qui s’implica de veritat és el porc que hi posa una part de la seva cuixa. Implicar-se, doncs, és treballar com si fossis una peça cabdal pels bons resultats.
Bon Nadal assenyat, un any 2022 triomfant per a tothom, i que aviat es trobin solucions per adaptar-nos amablement a una vida amb qualitat i afecte.
