L’any 1961 el periodista Arturo Llopis –pseudònim d’Artur Llorens– publicava a la revista Destino un article titulat ‘De Montblanc a Notre Dame’, en el qual destacava que a la població medieval de la Conca de Barberà li havia sortit un artista internacional. Es tractava del pintor Maties Palau Ferré (Montblanc, 1921-2000), de qui enguany es commemora el centenari del seu naixement, amb nombrosos actes i exposicions arreu de Catalunya. El fet és que Palau Ferré havia acabat d’arribar de París –on tornaria a anar, de nou, poc després–, i s’havia instal·lat al seu paisatge natal de la Conca de Barberà, des d’on pintaria les seves característiques figures femenines d’ulls ametllats, les síndries intensament vermelles i aquells gira-sols agegantats de colors brillants.
París havia suposat per a l’artista la descoberta real d’uns corrents internacionals de l’art que l’impactarien. Així, els quadres més nítidament cubistes de la seva carrera, els pintaria a París i avui, aquestes teles continuen decorant nombroses llars de la capital francesa.
El cert és que París ha estat sempre una ciutat referencial per a la qüestió cultural. Escriptors, artistes, cineastes i fotògrafs anhelaven formar part de la constel·lació creativa que oferien els carrers de forts pendents de Montmartre i les terrasses dels cafès de Saint-Germain. Com pocs dies enrere ens recordava l’exconseller Joan Maria Pujals, Palau Ferré forma part d’aquella darrera generació d’artistes dels anys cinquanta i seixanta que des del sud dels Pirineus s’emmirallaven en París, com a imatge de llibertat, progrés i modernitat, contraposat al que es vivia en l’àmbit estatal.
Poc després d’aquests darrers compassos de vitalitat bohèmia, els focus internacionals ja enfocarien Nova York, que des de la fi de la Segona Guerra Mundial s’havia erigit en el nou paradigma de l’art contemporani mundial. Per això, també l’artista de Montblanc més endavant faria el pas als Estats Units, on el 1971 participa en l’homenatge nord-americà al norantè aniversari de Picasso que organitza la Universitat de Syracuse. Però és l’empremta parisenca la que guarda amb un record més viu.
Com recordava Antoni Coll en una plumilla parisenca recent, la ciutat dels bouquinistes formava part de la conversa habitual amb l’artista. I no era per menys. Si l’experiència a la capital de l’Hexàgon influeix en l’evolució pictòrica de la seva obra posterior –els arlequins, la musicalitat, le coq–, també a París Palau Ferré hi tindria coneixences personals inoblidables, ja fos a l’École Nationale des Beaux-Arts, on amplia la seva formació, al Foyer des artistes que dirigia el fotògraf Marc Vaux o, tot sovint, a l’entorn de la casa dels Castelucho, establiment de material pictòric que havia esdevingut des de tombants de segle una autèntica seu social pels cercles artístics.
A més, va ser allà –com ens recordava l’escriptor Jordi Cervera en un article al Diari– on Palau Ferré coneixeria Farah Diba, aleshores una jove estudiant establerta al mateix Col·legi neerlandès de la Cité Universitaire on residia ell, i que poc després esdevindria emperadriu persa i ompliria nombroses pàgines de la premsa del cor.
També a París, Palau Ferré establiria amistat amb l’escultor hongarès László Szabó –més conegut com a Zbo– i seria al seu taller de Montparnasse, en el qual Palau Ferré, a més de la pintura i la ceràmica, també s’interessaria pels processos tècnics que requereixen l’art escultòric, aprenentatges valuosos que després trasllada al Camp de Tarragona.
Així, amb banda sonora d’Édith Piaf i fotografies icòniques davant de la catedral de Notre-Dame, a l’Île-de-la-Cité, Palau Ferré consagra la seva projecció amb exposicions individuals i col·lectives al Grand Palais, a la Galeria Tedesco o al Salon de Nice, i amb entrevistes crucials com les que li fa François Pluchart a Combat. Le Journal de París.
El prestigiós crític d’art ofereix als lectors francesos una dualitat entre Palau Ferré, com a representant fidel al figurativisme d’influència picassiana que mantindria sempre, i l’abstracció que propugnava el francoalemany Hans Hartung, que havia acabat de ser guardonat a la Biennal de Venècia. Per a Pluchart, es tractava de dues generacions que s’enfrontaven dialècticament a través dels seus pinzells. També, entre d’altres, el veterà periodista francès Irenée Mauget, a la revista Masques et Visages, fa èmfasi en la importància que el color té per a Palau Ferré i en la llum mediterrània que reflecteixen els quadres del pintor tarragoní.
Si fa unes setmanes el Tinglado 1 del Moll de Costa del Port de Tarragona ens oferia una àmplia retrospectiva biogràfica de l’artista, fins avui, 24 de juliol, l’Institut francès de Barcelona exposa justament els anys parisencs de Palau Ferré, en una mostra internacional que connecta de nou el nostre pintor amb la ciutat del Sena que el va veure triomfar. París, sempre París!
