No hi ha dos fills iguals, ho saben tots els pares i mares. Cada un té les seves característiques personals i es relaciona amb els altres i l’entorn de forma diferent. Les investigacions asseguren, però, que en el cas dels bessons, existeix un vincle especial, i que aquest no sempre és exactament el mateix. La parella de bessons «forma una unitat», tot i que aquesta té matisos diferents, en funció d’algunes variables, entre elles la tipologia.
Els bessons dizigòtics es formen a partir de dos òvuls i dos espermatozoides separats que es desenvolupen simultàniament i no comparteixen els gens. Cada embrió té la seva placenta i poden ser del mateix sexe o no. S’anomenen «bessons fraterns».
Els bessons monozigòtics comencen amb un sol òvul fecundat, però, en una fase molt primerenca, l’embrió se separa en dues parts, cadascuna de les quals dona lloc a un fetus sencer, per tant, aquests sí que comparteixen els gens. Són del mateix sexe i és freqüent que siguin difícils de distingir. També es diuen «bessons idèntics».
La ciència insisteix que entre ells, tant se val si són fraterns o idèntics, es donen unes característiques pròpies, que són distintes a les dels altres germans: una forta sintonia afectiva, una compenetració inusual, necessitat de passar temps junts, acostumen a estar molt pendents l’un de l’altre, molta empatia, etc., tenen una connexió tan especial que fins i tot en alguns casos traspassa la barrera del més raonable, experimenten una sincronització que costa de creure.
Aquesta vinculació s’enforteix els primers mesos ja que comparteixen moltes activitats, per no dir totes. De fet, no coneixen la vida de cap altra forma que no sigui des de la perspectiva del «nosaltres», almenys fins als 18-20 mesos que es forma la noció d’individualitat. Si van a la llar d’infants, acostumen a estar a la mateixa estança i compartir educadora, companys, joguines, espais, temps, etc.
En el moment que han de començar P3 a l’escola però, els pares es preocupen pel que pot passar. Diuen que els separaran? Els deixaran junts? És el millor? Ho passaran malament? Les famílies busquen informació i troben teories i opinions de tota mena. Pateixen per la incertesa d’una situació totalment nova, ja que fins a aquest moment sempre han estat junts.
A Catalunya, el Departament d’Educació no té legislació al respecte i ho deixa en mans del centre educatiu. És la direcció de l’escola que aplica allò que diu la normativa interna o el projecte pedagògic, i decideix. La majoria, avui en dia, prefereix separar-los en classes diferents. Òbviament, si l’escola és petita i només te una línia (una classe per nivell), no pot fer-ho i per tant no hi ha cap altra possibilitat, però el més normal és que tinguin més d’una línia i, aleshores, els posen cadascun en un grup.
Els arguments més habituals que sustenten la separació dels bessons parteixen del principi que hi ha un d’ells que domina, i si se’ls aparta, es protegeix i beneficia el més feble. També que si estan en aules diferents, es potencia la socialització ja que així estan «forçats» a relacionar-se amb altres companys i això és saludable. No hi ha evidències científiques, però, que ratifiquin la certesa d’aquests arguments, la qual cosa no vol dir que no siguin certs.
Hi ha motius que poden recomanar d’inici, més clarament, una decisió o l’altra. Per exemple, si un dels dos és molt dominant, o tenen una relació conflictiva (infreqüent), o són molt competitius i contínuament s’estan comparant, etc., és millor provar d’inici la separació. Si per contra, estan passant per una situació familiar complicada, com una separació de pares, mort recent d’un familiar o tenen un caràcter molt obert i els agrada molt el contacte amb els altres, etc., potser val la pena ubicar-los junts.
És complicat establir principis universals, cada parella de bessons té unes característiques pròpies que cal analitzar. No és igual ser dizigòtics que monozigòtics, ‘fills únics’ que amb més germans, igual o diferent sexe, nens que nenes, compartir activitats extraescolars o no, tipus de personalitat, etc. En tot cas, l’inici de l’escolaritat és un moment important i no se m’acut una altra fórmula que no sigui consensuar escola i família la decisió, ja que està plena de dubtes i incerteses. Els pares, en general, prefereixen que estiguin junts, ja que els sembla que és la continuïtat del que ha passat fins a aquest moment, i pensen que és el que ocasionarà menys danys col·laterals. L’acord, però, no necessàriament ha de ser dràstic, ni qüestió de ‘blanc o negre’ i per sempre més. Hi ha molts grisos, i l’organització actual de les escoles utilitza metodologies i agrupaments flexibles que inclouen barreja de grups d’infants en determinants moments.
Estar a la mateixa aula no vol dir necessàriament fer-ho tot junts, i posar-los en aules diferents tampoc que mai no compartiran activitats. El concepte grup-classe ha evolucionat molt en els darrers anys. Ni a tota hora, un al costat de l’altre, ni en tot moment separats. Cal buscar consens i, sobretot, valorar les diferents possibilitats del centre, establir un pla i acompanyar-lo d’una valoració periòdica de l’adaptació els primers mesos i en funció dels resultats continuar o proposar modificacions.
La família i la direcció del centre ho ha de ‘madurar’ amb tranquil·litat i comptar, si escau, amb l’opinió de professionals especialistes de l’escola. És fonamental ‘fer equip mestres i família’, i avaluar com s’està produint l’adaptació. Amb el pas del temps, les circumstàncies dels bessons canvien, i la decisió inicial, si no dona els resultats esperats, s’ha de poder revisar.
