Canvi i innovació són dues paraules que reflecteixen les transformacions que s’originen en tots els sectors de l’activitat humana (relacions socials i laborals, ciència, tecnologia i tècnica, cultura i educació, les TIC i la I.A.), les quals no hem de confondre. ‘Innovació’ és un terme molt emprat col·loquialment, sovint amb desconeixement del seu significat.
La realitat social i física ha deixat de ser única i objectiva atès que l’evolució es produeix amb immediatesa. Hom pensa que l’après per una generació no serveix per a ensenyar la següent i ‘el canvi’ s’ha instal·lat com a concepte organitzador de la realitat i el coneixement, fet que comporta importants efectes professionals, socials i educatius ja que ens habitua a conviure amb la inestabilitat i la incertesa. Altres tècniques i procediments desplacen amb rapidesa els anteriors; s’assumeix de forma no contrastada la relativitat del ‘saber’ i la utilitat de ‘l’errada’ afectant la realitat, sotmesa a la interpretació efímera del moment.
Actualment, els mons de l’enginyeria, l’empresa, les entitats i l’educació utilitzen indistintament i amb profusió els mots innovació i canvi; a més, la innovació és un element categoritzat de modern dins de les organitzacions educatives, productives i de serveis.
Els avenços tecnològics i la competència agressiva obliguen a dissenyar projectes de temporització curta i paràmetres que fan replantejar els sistemes productius i comercials, ignorant la formació inicial, la reflexió, l’experiència i l’avaluació de processos i resultats.
El s. XXI representa un període d’adaptacions i ajustos constants causats per l’accelerada successió de novetats i interrelacions sectorials on els canvis socials, econòmics o educatius no es produeixen de forma aïllada, sinó que es connecten de forma dinàmica; no representen una juxtaposició d’estructures, sinó que tenen una influència recíproca (el creixement individual s’origina mitjançant la interacció de tots els sistemes orgànics i la societat segueix un procés semblant).
La innovació es caracteritza per ser sensible als canvis referits al desenvolupament i la transformació i es fonamenta en la consolidació de processos i resultats experimentats abastament i avaluats de forma positiva i efectiva en els àmbits productiu, social i humà.
Té la seva justificació en el propi desenvolupament de la persona i s’explica en la concepció sistèmica constituent d’un canvi intencional, controlat i amb un ajust harmonitzat d’algun aspecte concret per a la seva millora; fa possible l’avenç previst sense la destrucció del propi sistema, ja sigui empresarial, científic o educatiu.
En aquest context, l’educació, basada en la transmissió d’una cultura més o menys estable, ha de permetre l’acceptació objectiva de la realitat i emfatitzar el foment de les capacitats cognitives de la persona a qui cal ensenyar a aprendre per sí mateixa i a gestionar les habilitats de transició personal, social, digital i ecològica per al sosteniment del progrés.
Parlar de reformes, adaptacions o millores evoca la innovació produïda per una sèrie de canvis amb la finalitat de millorar la producció, els serveis i, sobretot, la cultura institucional i empresarial. Les transformacions produïdes per les actituds i comportaments de les persones només seran efectives si es fonamenten sobre la base d’una formació amb visió sistèmica dels sectors educatiu i empresarial, i compten amb l’important eix transmissor, el professorat competent.