Quan a la primavera del 2017 Emmanuel Macron va remoure el tradicional tauler polític de la cinquena república francesa tot guanyant els comicis presidencials, molts es van sorprendre de la capacitat del jove banquer per cristal·litzar un moviment reformista a mig camí entre socialistes i conservadors, les dues grans famílies parlamentàries de l’Europa posterior a la Segona Guerra Mundial. Aquell espai centrista a l’Hexàgon, però, no era nou. Macron encarnava i ampliava amb el seu triomf un corrent de fons que s’havia anat confirmant a les urnes des d’una dècada enrere.
Ja a les presidencials del 2002, el professor d’història i literatura François Bayrou (Borderàs, 1951), polític centrista provinent d’una família agrícola del Bearn, va obtenir la quarta posició darrera del president Jacques Chirac, Jean-Marie Le Pen –pare de l’actual candidata de Reagrupament Nacional– i el socialista Lionel Jospin. Als següents comicis presidencials, els del 2007, Bayrou –a qui també donaven suport nuclis ecologistes–, amb més d’un 18% dels sufragis, va arribar a la tercera posició electoral, només per darrera de Nicolas Sarkozy (UMP) i de Ségolène Royal (PSF). Finalment, el 2012, el centrista Bayrou va mantenir més de tres milions de vots, aconseguint la cinquena posició a les presidencials que va guanyar el socialista François Hollande.
En un estat de traç centralista, François Bayrou pot oferir una mirada plural arrelada a la diversitat territorial històrica, i favorable al català a França
D’aquesta manera, el suport que l’alcalde de Pau, François Bayrou, va oferir a Macron quan aquest va voler presentar-se el 2017 van ser la base per tal que la nova marca En Marche pogués arribar a l’Elisi, després d’una recordada celebració electoral al Palau del Louvre de París. Que en un moment especialment delicat de la política francesa com és l’actual, amb una triple fragmentació parlamentària després de les legislatives d’aquest estiu, Macron nomeni Bayrou com a primer ministre –fruit de la moció de censura que ha fet caure el veterà Michel Barnier tot just tres mesos del seu nomenament– pot suposar un cert retorn als valors inicials del moviment, que aviat van començar a desdibuixar-se.
En un estat de traç centralista, Bayrou pot oferir també una mirada plural arrelada a la diversitat territorial històrica. Als mítings electorals i a les entrevistes radiofòniques Bayrou sempre ha defensat la importància d’assegurar i reforçar la transmissió intergeneracional i l’ensenyament de l’occità, el català, el bretó i el basc –a més del francès–, sensibilitat que va evidenciar-se quan era ministre d’educació, durant la cohabitació de la presidència de François Mitterrand.
Així, des dels seus Pirineus Atlàntics –i a partir d’ara des de l’Hôtel de Matignon, residència del primer ministre de França–, si aconsegueix que el govern tingui continuïtat i s’evitin eleccions anticipades, François Bayrou pot suposar un revulsiu tranquil al darrer tram del segon i darrer mandat del president Emmanuel Macron. Caldrà que des de Perpinyà n’aprofitin l’oportunitat.
