La Casa Rubió del rocós Cap de Salou, l’edifici de la Renault a la Via Augusta de Tarragona i l’ermita de Sant Cosme i Sant Damià de Sarral tenen un nexe comú. El seu arquitecte. Josep Puig Torné (Sarral, 1929 - Barcelona, 2020).
«Hem fet obres molt interessants. No per les dimensions en sí, sinó per allò que eren i el que representen», deia Puig Torné, que era conegut amb els seus dos cognoms. I no li faltava raó: de la seu barcelonina del diari Tele eXpres, molt conegut als anys seixanta i setanta, entre el carrer Aragó i Roger de Flor, al Poblat Hifrensa de l’Hospitalet de l’Infant, projectat pels treballadors de la central nuclear de Vandellòs.
«El primer de tot, una obra arquitectònica ha de complir una funció i, en tot cas, el lluïment personal que pugui tenir l’arquitecte sempre hauria d’estar supeditat a la funció», i reblava: «La bona arquitectura ja té implícit l’ordre».
Al llarg de la seva trajectòria arquitectònica Puig Torné va fer tàndem amb l’urbanista Antoni Bonet Castellana, qui, al seu torn, tenia projectes engegats a l’Argentina i l’Uruguai; amb el manresà Josep Maria Esquis, que durant uns anys també seria docent de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona; i en la darrera etapa amb la seva filla Elisa, que va continuar la vocació que havia iniciat el seu pare.
«Anàvem amb la directa posada, de vegades potser teníem mitja dotzena d’obres al mateix temps». De manera coordinada amb uns i els altres, la constel·lació de construccions edificades comprèn habitatges, seus institucionals i d’empreses, i també esglésies.
Precisament el vaig conèixer arran de la recerca històrica al voltant d’una de les seves obres eclesiàstiques, on també havia participat el pintor Palau Ferré: el noviciat de la Sagrada Família de la Seu d’Urgell. Coneixedor de l’estudi, l’historiador de l’art Damià Amorós em va recomanar que el truqués i, al fer-ho, Puig Torné i la seva esposa em van obrir les portes de casa seva. Era el maig del 2015 i, d’aquella primera visita a l’ample i lluminós pis de Sarrià, en vindrien més al llarg dels anys següents.
Allà vam parlar de les diverses etapes de la seva vida, de Sarral i la Conca de Barberà, de com va venir a estudiar a Barcelona, els anys a la residència d’estudiants de l’Escola Industrial, i de com abans d’acabar la carrera ja va rebre un encàrrec de Sant Feliu de Guíxols. Més endavant, a les comarques gironines en faria d’altres a Begur i Platja d’Aro. Des d’aleshores ja va instal·lar-se a Barcelona, però sense deixar mai la seva població natal i també passant els estius a la costa tarragonina, on tenien una casa prop del mar.
Es van anar succeïnt les qüestions biogràfiques i vitals, complexitat de les obres i dels reptes de l’arquitectura. Vam mirar plànols i esbossos i vam retrobar fotografies de l’època. Al menjador de casa hi tenien una biblioteca de títols interessants, d’art, cultura i, és clar, arquitectura.
I Puig Torné, que per a mi era l’arquitecte que jo associava a la dècada dels seixanta, aleshores, als seus vuitanta llargs anys, també feia servir una tauleta electrònica amb tota normalitat. Això sí, els diaris -dos cada matí- els llegia en paper.
És bonic que l’arquitecte hagi pogut rebre tot de reconeixements en vida: així, al seu Sarral natal, la sala de plens de l’Ajuntament porta el seu nom i aquest passat desembre, a la Cooperativa Vinícola del municipi se li va retre un homenatge, amb una conferència de l’esmentat Damià Amorós. Era el tret de sortida d’un 2020 en que es commemora el 50è aniversari de la construcció de la nova ermita dels Sants Metges de la població, «la meva obra més important», com reconeixia Puig Torné a la periodista Alba Tudó, en un reportatge recent del Diari.
Josep Puig Torné és, sens dubte, una pèrdua important, no només per Sarral i la gent que l’apreciàvem, sinó també pel conjunt de l’arquitectura catalana. Descansi en pau.
FRANCESC MARCO-PALAU. Doctor en Historia
