En democràcia hi ha aquella màxima de respectar les decisions judicials per molt que siguin contràries als propis interessos o ideologies. Ja sabem que no sempre es respecta i que, fins i tot, s’usa l’argument quan les sentències agraden i casualment s’oblida quan no agraden tant. Com a advocat especialitzat en abusos bancaris aquesta sentència no m’ha agradat, però aquest article complirà amb la norma de respectar la decisió de l’Audiència Nacional d’absoldre Rodrigo Rato i els altres trenta-tres acusats de la seva responsabilitat criminal en la sortida a borsa de Bankia.
No obstant això, la sentència, per tal com està estructurada, sí que obre la porta a qüestionar un dels grans dèficits del funcionament institucional de l’Estat: el negligent paper que juguen en escàndols bancaris els denominats organismes supervisors, com la Comissió Nacional dels Mercats de Valors (CNMV) i el Banc d’Espanya, que se suposa que han de controlar les pràctiques de les entitats financeres perquè s’ajustin a llei i no vulnerin els drets dels consumidors. Aquesta sentència absolutòria de l’Audiència Nacional es fonamenta, precisament en què aquests organismes van donar el seu vistiplau als dubtosos moviments de Bankia abans i després de la seva sortida a borsa. Un exemple és que aquests supervisors consideren que el fullet informatiu que servia de base a l’ampliació de capital oferia una informació àmplia i certa sobre els riscos que comportava subscriure-la.
Més coses que no s’entenen: com és possible que el Tribunal Suprem, a la seva Sentència de 3 de febrer de 2016, afirmi que hi havia inexactituds en la informació facilitada als subscriptors de l’ampliació de capital de Bankia, i ara en canvi, se’ns vingui a dir que tot era correcte? Podríem discutir si una cosa és el dret dels subscriptors a demanar la responsabilitat civil per aquesta informació inexacta i l’altra cosa és la possible responsabilitat criminal dels responsables de Bankia, en aquella època. Però, a parer meu, no és admissible que se’ns digui que l’aval de la CNMV i del Banc d’Espanya ho justifica tot.
Ens trobem davant la constatació que la CNMV, que és qui té la primera i primordial obligació de control d’una sortida a Borsa i de control del mercat de valors en general, no actua amb els deguts controls i quan ho fa, ho fa tard i malament (quina classe de supervisor és aquest?). Aquesta afirmació no és gratuïta, sinó que es basa en la meva experiència judicial i posaré, a efectes il·lustratius, els següents exemples:
a) Tothom recorda malauradament les famoses “participacions preferents”. Aquest tipus de producte financer tòxic, que es va comercialitzar a l’Estat espanyol de manera indeguda, en un grandíssim percentatge, també tenia l’aval inicial de la CNMV, que va donar el seu vistiplau als tests que haurien hagut de servir per a comprovar que els bancs informaven “degudament” sobre els riscos que comportaven les preferents. A la pràctica es va demostrar que no informaven sobre els riscos reals del producte, la qual cosa vulnerava directament la Llei del mercat de valors d’aquella època. Quan escoltaves els arguments del Banc en el sentit que la CNMV havia aprovat el seu model, et sorprenia perquè feia la sensació que no existia cap mena de control o que aquest es limitava a permetre simplement la inscripció en un registre d’aquell model.
b) El mateix podem dir respecte del control que la CNMV hauria d’haver tingut sobre els fullets informatius de les ampliacions de capital, com es va palesar en l’ampliació de capital de Banco Popular Español de 2016. La CNMV no va dir res respecte que el fullet informatiu dipositat en aquest organisme no fos conforme a la Llei, perquè va donar el vistiplau a l’ampliació. Va ser necessari que el 3 d’abril de 2017 (dos mesos abans de la caiguda del Banc), el mateix Banco Popular comuniqués a la CNMV que potser hi havia alguna inexactitud o irregularitat en el fullet informatiu, pel que fa als riscos que afrontava el Banc. Aquesta comunicació hauria d’haver encès totes les alarmes; però com que els Auditors i el Consell d’Administració del Banc afirmaven que aquestes irregularitats o inexactituds no tenien molta envergadura, sembla que la CNMV es va limitar a deixar passar el temps. El Banc va col·lapsar el 7 de juny de 2017, però el 23 de maig de 2018 (quasi un any després de la caiguda) ens trobem amb un informe de la CNMV que qüestiona de manera demolidora la informació que constava al fullet informatiu i va iniciar un expedient sancionador contra el Banc i contra les persones físiques responsables del mateix (massa tard, perquè els subscriptors de l’ampliació de capital ja havien perdut tots els diners).
Finalment, l’altre factor apuntat a la sentència que m’ha sorprès és que el fullet informatiu avisava d’una gran quantitat de riscos. No n’hi ha prou amb citar i enumerar possibles riscos, sinó que, amb la Llei a la mà, el fullet informatiu ha de tenir una “valoració dels riscos de forma fàcilment analitzable i comprensible, evitant termes genèrics i abstractes”. En el cas de Banco Popular i de Bankia hi havia un excés de termes genèrics i abstractes, perquè si s’hagués exposat clarament els riscos reals de subscriure l’ampliació de capital en ambdós casos, ningú hauria subscrit cap acció.
Quin control estava duent a terme la CNMV sobre l’exposició dels riscos de l’ampliació de capital? La resposta és CAP, perquè limitar-se a donar per bona aquesta exposició genèrica és renunciar a controlar realment. Repeteixo: per higiene democràtica hem de respectar la sentència de l’Audiència Nacional. Però, pel mateix principi, és hora que algú obri la capsa de Pandora per preguntar-nos qui controla al controlador? No per res, simplement perquè compleixi amb l’enorme responsabilitat que aquests controladors tenen assignada.
Joan Andreu Reverter i Garriga: Advocat expert en dret mercantil i exprofessor associat de la URV, Joan Andreu Reverter és president de la Secció de Dret Bancari de l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Tarragona.