Tots nosaltres tenim l’experiència de ser cuidats, ja sigui pels pares quan érem infants o per familiars o amics que quan no ens hem trobat bé han tingut cura de la nostra salut o ens han donat suport. Però molts de nosaltres potser també hem tingut familiars propers que han necessitat el nostre ajut per a viure amb una certa autonomia i independència.
Quan es parla de cuidadors/es principals, o sigui, de persones que tenen cura d’una persona amb llaços afectius, sovint familiars en situació de dependència, aquests solen ser dones. És així per la forta divisió del treball per sexes heretada d’una societat masclista que històricament ha relegat en les dones de la família la tasca de cura als familiars, també dels qui es troben en situació de vulnerabilitat. Aquesta pràctica emparada pel masclisme encara té un pes molt important en les societats modernes, i aquest fet ha estat clau perquè la tasca de la cura no professional sovint hagi estat invisibilitzada socialment. És bàsic reconèixer-la i fer-la aflorar, perquè és un primer pas per garantir el benestar de la persona cuidadora, i com més garantim unes mínimes condicions per a la persona encarregada d’aquestes cures, més promourem el benestar de la persona dependent.
La tasca que exerceixen les cuidadores no professionals comporta uns importants desgastos pel que fa a qualitat de vida, tant en la salut física com en l’aspecte emocional, perquè en molts casos implica deixar de fer activitats que fins al moment d’assumir la responsabilitat de la cura eren habituals: en alguns casos, l’activitat laboral però també activitats de socialització, de lleure o de creixement personal, l’absència de les quals genera estrès, cansament i desgast psicològic en la persona afectada. Renúncies que a més a més, molt sovint, pel fet de ser dones, cal sumar a la responsabilitat que aquestes persones ja tenen en altres àmbits com pot ser tenir cura de la resta de la família. La sobrecàrrega i el cansament que sovint es genera a la vida d’aquestes dones és un fet constatat, però per aquesta mateixa invisibilització social, no sempre reconegut per les mateixes dones que la pateixen.
Aquest fet ha estat clau perquè la tasca de la cura no professional sovint hagi estat invisibilitzada socialmentÉs evident que tots aquests factors impacten en la qualitat de vida de les dones cuidadores però també cal tenir en compte altres factors. Així, sabem que l’impacte sobre la qualitat de vida creix com més gran és el grau de dependència de la persona cuidada, i que també és superior quan les tasques de cura es fan de forma exclusiva, sense l’ajut d’altres familiars o serveis especialitzats, o quan assumir les tasques de cura no ha estat una decisió pròpia, sinó que la persona s’hi ha vist abocada. Serien aquelles situacions en què, després de conèixer el diagnòstic de la persona dependent, la cuidadora assumeix la responsabilitat perquè no hi ha altres persones que puguin fer-se’n càrrec.
D’altra banda, com ha passat amb tantes altres coses, la pandèmia ha empitjorat notablement aquesta situació, com expliquen diversos informes. Les persones cuidadores, en els primers mesos de la pandèmia, van veure disminuïts els suports formals i informals, fet que va augmentar la seva sobrecàrrega i va empitjorar la seva situació física i psicològica.
Davant d’aquesta realitat, hem d’escoltar les mateixes cuidadores. Segons una enquesta de la Fundació Pere Tarrés, les persones cuidadores expliquen que sovint tenen necessitat de més suport, ja sigui d’altres familiars com de serveis oferts per l’administració pública, d’entitats del tercer sector o bé d’empreses privades. Com a societat cal que ens plantegem com afrontem aquestes situacions de cura i cal, també, un esforç de sensibilització per tal de promoure que les persones que tenen cura d’un familiar perquè així ho desitgen puguin repartir les responsabilitats de la cura, bé amb altres familiars, bé amb serveis especialitzats, a la vegada que comptin amb la possibilitat de poder gaudir del seu lleure i del seu temps personal.
La nostra societat ha de plantejar noves estratègies per fer front a la cura en una societat que cada vegada tindrà més població gran i que augmentarà exponencialment les situacions de dependència. Ja existeixen diverses iniciatives que incideixen en aquest camí com són les ciutats cuidadores, la xarxa de suport a famílies cuidadores com la que existeix a Tarragona i que l’any 2015 va publicar una guia de recursos per a persones cuidadores o les reflexions que es fan actualment al voltant de com han de ser les cures de llarga durada en la societat actual. L’impacte de la Covid-19 ha portat també a reflexionar sobre com cal que les societats s’organitzin per tal de donar resposta a les necessitats de cura de llarga durada.
En aquest context, cal que les pròpies cuidadores prenguin consciència de fins a quin a punt necessiten el suport de l’entorn i dels serveis públics, però sobretot cal que la societat faci un esforç de sensibilització que permeti plantejar noves solucions i destinar més recursos a les cures. Visibilitzar la càrrega i el paper essencial de les cures resulta fonamental i és una qüestió de justícia i d’igualtat.
