No m’allargaré en la mitologia del bolígraf Bic, tothom té alguna aventura lligada a aquest estri i en coneix més o menys la història, però sí que vull parlar avui de dues idees que, en certa manera, tenen el mateix protagonista, aquest estri universal d’escriptura.
Segur que les heu vist en algun lloc, il·lustracions absolutament precises, realistes i belles dels nostres presos polítics i de molts dels protagonistes i situacions més o menys anòmales que hem viscut al llarg de l’últim any. El Procés a punta de Bic, n’hi diuen.
El responsable d’aquest treball corprenedor, imaginatiu i sorprenent és en Bicman i sota aquest nom d’heroi de còmic disposat a combatre la lletjor i les injustícies del món amb la força de la seva creativitat, hi troben Jordi Magrià, un dissenyador de Sant Cugat que treballa per grans marques nacionals i internacionals i que, a més, està dotat amb un geni especial capaç de treure l’ànima d’una eina modesta i popular com és un bolígraf Bic.
El Jordi captura l’essència de les persones i l’ànima humana es barreja amb la de la tinta i el resultat és un prodigi de solidesa que impacta. Els seus dibuixos transmeten una barreja de realitat i de senzillesa difícilment igualable utilitzant pintures o eines més sofisticades. La puresa de línies del traç d’un boli comunica a l’instant un corrent d’empatia, de proximitat, de calidesa que et transporta de manera immediata a establir un lligam amb allò que és mostra.
Els seus retrats són vius, directes, espontanis i desprenen la màgia de tot allò que ens resulta familiar, aquell punt extrem i no sempre fàcil d’aconseguir on s’ajunten els records ancestrals, la vida viscuda, el present i el futur. I arribar a aquest estat emocional només amb la creativitat pura i un bolígraf despullat d’artificis és, sens dubte, una proesa, una mostra epònima de saviesa i art, una manera meravellosa de mostrar l’ànima d’artista del Jordi i també l’ànima de l’objecte que utilitza.
I a la part de fora d’aquesta ànima, hi ha l’embolcall, aquest bolígraf Bic que ens ha acompanyat des de sempre i que arrossega la tintura de les vivències pròpies.
Visita obligada
Recordo que una de les tasques recurrents quan van començar a fer de periodistes al Diari (diria que ara es fa força menys) era visitar de tant en tant les grans empreses de la demarcació. I una cita obligada era la Bic del polígon Entrevies de Tarragona. El ritual incloïa novetats empresarials i comercials, història, entrevistes amb els directius, visita a les instal·lacions i un lot de comiat amb els productes de la companyia que es repartien per la redacció.
Encara recordo una d’aquestes visites periodístiques, a començaments dels vuitanta, quan des de França van enviar un membre de la família, un jove esprimatxat i decidit, a qui vaig tenir ocasió de conèixer personalment pels ambients nocturns i festius de Salou, a fer-se càrrec de la implantació de la divisió Bic Marine, dedicada a les taules de surf.
D’aquell reportatge en vaig sortir amb una joia que encara conservo, unes quantes unitats del Bic M-4, una relíquia dels anys seixanta que imitava el disseny d’una estilogràfica i que a hores d’ara s’ha convertit en una veritable peça de col·lecció. ç
Dues mirades, doncs, al mateix objecte, la que es queda en l’escorça, una imatge capaç d’evocar el passat, de convertir-lo en record, en objecte de culte, i l’altra, la que va més a l’interior, la que és capaç de mostrar l’ànima i l’essència ocultes, dues aproximacions que acaben sent-ne una, la que configura el tot, la que acaba recollint ahir, avui i demà i compleix totes les expectatives, tots els somnis, tots els anhels. Gràcies, Jordi ‘Bicman’ Magrià, per aquesta capacitat de denúncia que a la vegada és evocació, bellesa i emoció.
Jordi Cervera ha publicat més de 50 llibres de poesia, assaig i narrativa, i ha guanyat diversos premis entre els quals destaca l’Edebé de literatura juvenil. Li agrada el Trinaranjus i llegir a l’ombra fresca d’una morera
