Denegada per extemporània. Aquesta va ser la resposta obtinguda quan vaig demanar per primera vegada l’objecció de consciència sense esperar a tenir els divuit anys. És una anècdota personal que retrata el nivell de conscienciació antimilitarista que s’havia aconseguit a principis dels anys noranta entre els joves. En aquell moment l’opció del servei militar s’havia convertit en l’excepció, tot i que poc ens podíem imaginar que, l’any 2001, el govern d’Aznar aprovaria la seva desaparició gràcies al pacte del Majestic amb Pujol. La distància que atorga el temps permet reconèixer un moviment social que va desbordar l’Estat.
«En aquest moment cal reivindicar que alguns drets s’han aconseguit perquè abans hi ha hagut un grup de gent que s’ha organitzat per fer-ho possible», recorda Pilar Massana, treballadora social el 1975 a Can Serra, el barri obrer de l’Hospitalet on un grup d’objectors de consciència van crear un servei civil voluntari, que va ser l’inici d’un potent moviment pacifista. L’entitat La Fundició va convocar fa pocs dies una taula rodona virtual amb la presència de tres protagonistes per commemorar els 45 anys de les primeres detencions, realitzades el 7 i 8 de febrer de 1976. Jesús Viñas, un dels detinguts, explicava que «tot i estar preparats per anar a la presó en qualsevol moment, vàrem ser uns ingenus en creure’ns la Guardia Civil quan van trucar a la porta a les dues de la matinada i van dir-nos que només havíem de declarar». Van anar directament a la Model, d’on no en van sortir durant un temps. El propi Viñas explicava la conversa amb el coronel auditor: «Li vaig dir que jo era objector de consciència i ell em responia que allò no existia i vaig insistir que si no ho posava no signaria la declaració».
Un altre dels participants de Can Serra va ser Martí Olivella, periodista vinculat des d’aleshores a la cultura de la pau. «Uns pares d’un company ens van dir que ens pagaven el viatge a França perquè estaven convençuts que ens afusellarien», recorda.
En aquell moment l’objecció no estava reconeguda i s’aplicava la llei de negativa a la incorporació al servei militar, que volia dir penes de presó fins a catorze anys. Entre el grup de joves destacava Pepe Beúnza, el primer objector de consciència polític d’Espanya i que havia passat més de tres anys per deu presons i un batalló disciplinari del Sàhara. L’acció buscava visibilitat pública i donar a conèixer l’objecció de consciència. Es va escollir Can Serra per la seva situació prop de Barcelona i ser un barri obrer de nova creació amb molts dèficits estructurals. Per això els serveis civils que van prestar des de l’agost de 1975 i fins al febrer de 1976, en substitució del servei militar, van ser un casal d’estiu per a nens, una llar d’avis i una llar d’infants que van anomenar mafalderia. «Ajuntàvem reivindicacions socials amb la reivindicació de l’objecció de consciència. No volíem objectar per fer guarderies, sinó el que volíem eren escoles bressol en tots els barris de les ciutats», justifica Viñas.
La iniciativa de Can Serra va ser possible per la complicitat de la parròquia i els escolapis que van fer d’intermediaris amb l’associació de veïns, on alguns sectors d’esquerra no entenien la vocació pacifista de l’objecció de consciència enfront la lluita armada. «Vàrem fer desobediència civil, plantejant una alternativa al que denunciàvem», resumeix Martí Olivella, qui admet que arran de les detencions de Can Serra l’objecció de consciència va agafar una gran força fins a convertir-se en un moviment social molt fort. Un documental dirigit per Martí Rom, estretament vinculat a Mont-roig del Camp, en va ser un dels gran altaveus de difusió, juntament amb un manifest.
Des de 1975 fins al 2001 es van declarar un milió d’objectors i 50.000 insubmisos, dels quals un miler van passar per la presó. «La insubmissió va ser un pas més. En aquell moment es veia com una opció més rebel, però sense objectors no hi haguessin hagut insubmisos i sense els dos moviments, no hagués estat possible l’eliminació del servei miliar», conclou Massana.
Nascut a Guissona, porta més de mitja vida al Camp de Tarragona, des d’on es desplaça cada dia a treballar a Barcelona, on és director comercial d’una companyia asseguradora d’àmbit català. Va començar la seva trajectòria professional al món del periodisme al Diari de Tarragona.
