No hi ha data exacta, però potser a finals de l’any 2022 caldrà una gestió multidisciplinària especial per a supervivents de la pandèmia en un nou món. Les vacunes hauran fet un gran servei de contenció de morbiditat i mortalitat, i nous medicaments antivirals hauran estat efectius, directament, contra el maleït virus SARS-Co-V2 i les seves variants. L’acompliment de normes de prevenció, la immunització col·lectiva i els nous tractaments faran possible el retorn a una normalitat una mica diferent de la que teníem abans; segur que millor, però serà necessari incorporar normes bàsiques a l’estil de vida, que sense cap dubte no han de trepitjar els drets humans sinó millorar-los.
En astronomia s’entén com principi de mediocritat el no poder observar res especial a un planeta o a un sistema estel·lar; i s’aplica el concepte de «buit còsmic» a la majoria d’Univers que és gens dens (té menys d’un àtom per metre cúbic). Molts cervells humans tenen aquestes característiques, ja que també són mediocres i buits. Fa la impressió, però, que la majoria d’usuaris d’aquests cervells fan cap a llocs de comandament on es mana molt, a tot el món; i això és possible no pas per mèrits dels insubstancials sinó per demèrits de qui els vota o per la incomprensible continuïtat de les horribilis herències en la successió de poder.
Sovint, la incompetència personal queda diluïda com a gotes de plugim a un oceà voluntàriament indeterminat, i ja n’hi ha prou. A la nova època les persones amb més intel·ligència, talent i sentit comú, han d’implicar-se en els serveis públics. L’excusa d’ara «no puc, ja tinc molta feina», és un oxímoron, perquè al·leguen tenir molta feina i alhora no s’adonen que no fent res ajuden que la feina s’acabi, inclosa la seva. A més, no és per això que els fa mandra ficar-s’hi, és perquè no volen perdre el temps competint amb ineptes que tenen places en propietat i són immobilistes. Després de la pandèmia que haurem passat, al nou teatre de la vida els més preparats hi tindran un paper rellevant, i l’hauran d’assumir sense excuses. Ens hi va la supervivència en noves ones de pandèmies, que hi seran.
Mentrestant aquestes situacions no millorin, cal identificar responsables de grans nyaps sense sentit, que han fet i fan molt de mal. No es pot deixar passar l’evidència de negligències i fer com si no hagués passat res. Tant culpable és qui ha intervingut en decisions sense cap ni peus, com qui ho ha permès, per omissió o intencionadament. El Dr. Antoni Trilla, cap de medicina preventiva i epidemiologia de l’Hospital Clínic de Barcelona, ens recorda: «L’absència d’evidència no és evidència d’absència», és cert, però potser fent un gran dissabte de cap a peus encara es pot millorar i salvar cada persona, cada casa, la recerca, la salut, la cultura, l’economia, per a millorar i conservar tot el planeta amb el seu clima, flora i fauna.
La gran majoria de professionals de la salut que treballen als CAP d’atenció primària, hospitals i UCI, s’entreguen incondicionalment a l’atenció de malalts, treballant més del que poden. Són conscients, però, que cal reflexionar una qüestió clara i precisa: no han de cuidar i cuidar-se, sinó cuidar-se i cuidar. Per a poder cuidar bé les persones que atenen, cal que acompleixin el dogma «el que cuida ha d’estar ben cuidat». No és un joc de paraules, ni es pot titllar d’egoisme; ans el contrari, l’objectiu és millorar resultats per a tothom. En conseqüència, que es cuidin bé és una aplicació pràctica de sentit comú i talent al servei de la societat. Queda clar?
Armand de Richelieu va ser nomenat secretari d’Estat de França l’any 1616, cardenal el 1622, i primer ministre del rei Lluís XIII el 1624. L’ajudava el cardenal Giulio Mazzarino, a qui s’atribueix la següent reflexió: «No s’ha d’augmentar impostos a rics, perquè ens tallaran el finançament, tenen poder, i tenen bons assessors per aconseguir fer-nos fora; tampoc s’ha d’augmentar impostos als pobres, perquè poden impulsar una revolució popular que ens aniquili; només hem d’apujar impostos a la classe mitjana que treballa, es guanya el que necessita per a subsistir, i té por a perdre-ho, perquè aquests mai gosaran a protestar». No seré jo qui digui que en quatre segles no ha canviat gaire aquesta estratègia.
El que sí goso a dir és que hem de tenir temps per a llegir La Bíblia, el llibre més llegit a tot el món; El món feliç, d’Aldous Huxley; El quadern gris, de Josep Pla, La cultura: tot el que cal saber, de Dietrich Schwanitz, Sàpiens de Yuval Noah Hariri; La gran il·lusió, de Stephen Hawking. No només quan arriba Sant Jordi, sinó durant tot l’any, a un ritme de poques pàgines diàries i prenent anotacions.
Per entendre aquests llibres s’han de llegir a poc a poc, comentar-los en família o amb amistats, i combinar-los amb lectures d’humor saludable, perquè somriure a gust és el millor catalitzador del coneixement. No és recomanable, però, entrar en una llibreria i dir: «Vinga imbècil, busquem un llibre per a fer amistats i un altre per curar el cansament», perquè s’escoltarà «Ho sento, estan esgotats». A més de raons que justifiquin el que volem, és l’amabilitat la que obre les portes de la concòrdia necessària per aconseguir objectius. Haurem d’entrenar nous costums.
Josep Maria Bertran Soler: Metge de família. Resideix a Creixell, és metge titular i metge de família i titular del Comitè Consultiu per a Formació Mèdica del Consell d’Europa.
