Que una capçalera de premsa arribi als 215 anys d’història és un fet excepcional que cal valorar i celebrar. Així, amb totes les vicissituds, parèntesis i canvis propis de cada època, el Diari de Tarragona d’avui recull el llegat històric de la vocació periodística tarragonina iniciada l’1 de novembre de 1808. D’aquesta manera, el Diari és un fil de continuïtat històrica que ens permet resseguir a través de cadascuna de les seves edicions el dia a dia de la demarcació durant aquests més de dos segles, i que avui, com la premsa de tot el món, compta amb reptes majúsculs.
Com a historiador, poder disposar d’un corpus de notícies, opinió i reportatges com el que ha anat acumulant amb el pas dels anys el Diari, és un element cabdal per a la investigació del nostre passat més recent, per entendre com som i d’on venim.
Així, avesat a consultar especialment els exemplars del darrer terç del segle XX constato com ha anat evolucionant progressivament el llenguatge, el focus d’atenció, la imatge gràfica i l’estil de redacció des de meitat dels anys seixanta fins als nostres dies. Imaginem-nos, doncs, la panoràmica de dos-cents quinze anys, amb totes les transformacions que la vida, la societat i les institucions -i, és clar, el periodisme- han tingut des dels inicis del segle XIX fins a l’era d’internet.
Cal destacar la pluralitat ideològica, professional i territorial dels col·laboradors del ‘Diari’
En el meu cas, en paral·lel a les intenses recerques periodístiques, d’arxius i hemeroteca al voltant de la història del present -com denomina la disciplina el professor Joan B. Culla-, a les periòdiques col·laboracions en aquestes pàgines intento contribuir en la mesura del possible a enfortir el compromís que el Diari ha tingut sempre amb la cultura, l’art i la literatura, a més d’analitzar l’actualitat des d’una perspectiva històrica i, al mateix temps, reconèixer la valuosa trajectòria de personalitats interessants vinculades a les nostres comarques. En aquest sentit, cal destacar la pluralitat ideològica, professional i territorial dels col·laboradors del Diari, que són una mostra i un reflex d’una societat també diversa amb molts reptes damunt de la taula.
Un primer repte, de caràcter global, és el debat generacional que està omplint les facultats de comunicació -i les redaccions dels mitjans- al voltant del present i el futur del periodisme en temps de telèfons mòbils i xarxes socials. Un canvi, el de l’ofici de periodista com a prescriptor necessari enmig de l’allau informativa, amb codi deontològic, a l’època de les fake news i els trepidants avenços de la intel·ligència artificial. Unes transformacions, les del sector de la premsa escrita, que d’una manera tangencial també es vinculen a l’actual coexistència entre el suport paper i la versió digital, entre la reflexió pensada i la immediatesa de les pantalles.
Un segon repte, també compartit amb mitjans d’altres àmbits territorials, és el de recuperar la capil·laritat social de la premsa diària que s’ha anat esllanguint els darrers anys com a conseqüència dels nous hàbits de consum i que es va veure estroncada d’una manera brusca el març del 2020 en el marc de la pandèmia. En la nova normalitat i sent conscients també del creixement exponencial de l’edició digital, cal trobar nous punts de venda per a l’edició en paper -a les poblacions petites i a les ciutats mitjanes i grans- a més de reforçar la presència de les capçaleres a quioscs, llibreries i cafeteries del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre, per assegurar que tothom pugui tenir a l’abast, cada matí, els exemplars del dia.
El ‘Diari’ també pot ser un mitjà de referència, en moltes ocasions, arreu del país
Un tercer repte, i aquest si que és específic de la nostra demarcació, és el de ser conscients que el Diari, a més de ser la capçalera clau de la nostra demarcació, també pot ser un mitjà de referència, en moltes ocasions, arreu del país, que parli de tu a tu amb els rotatius editats a la ciutat de Barcelona. Així, més enllà de la imprescindible quotidianitat del dia a dia, cal reivindicar que determinades notícies exclusives també es poden aconseguir des de Tarragona; que alguns dels reportatges elaborats des del quilòmetre zero pels millors especialistes de les nostres comarques també poden tenir transcendència més enllà dels límits administratius existents; i que els articulistes i col·laboradors del Diari també podem oferir opinatius rellevants que tinguin un impacte informatiu al conjunt de Catalunya.
Malauradament caldrà que el Diari afronti tots aquests reptes sense l’expertesa de Luís Sánchez-Friera, president-editor que ens va deixar aquest mes d’agost i amb qui m’unia una antiga amistat familiar. Tot i així, estic convençut que amb l’experiència de la nova editora Olga Sánchez-Friera i el conseller delegat Santiago Batchillería, la saviesa del conseller editorial Antoni Coll i l’impuls del director Javier Díaz, podran superar-se les adversitats i mantenir i consolidar aquest llarg fil històric del periodisme de proximitat que avui ja arriba als 215 anys. Que en siguin molts més!
