El nom d’Armand Carabén pare no deu sonar gaire, i això que pot passar a la història per haver estat el gerent del Barça que va fitxar Johann Cruyff. Però també era un exemple d’aquesta cada cop més escassa burgesia il·lustrada i liberal –liberal de veritat– al corrent del món. En una entrevista el llunyà 1975 li van preguntar sobre el model socialdemòcrata suec i la possible aplicació a Espanya –començava la transició– i va respondre: «Aquí la tendència es decir y a partir del lunes a las doce de la mañana se pone en vigor el decreto 356/75 aplicando el modelo sueco. Cagada!».
Molt em temo que aquesta tendència encara té corda. Hem anat veient, en aquests darrers mesos, que anava sortint el tema de la futura àrea metropolitana del Camp de Tarragona, i en uns termes –si més no els que cone c- que em recorden els temors d’Armand Carabén–. Tot plegat genera, almenys, tres comentaris:
Naturalesa del fet metropolità
Hauríem d’aclarir algunes coses. Per començar, la condició metropolitana no és una condició binària, no som metropolitans/no metropolitans, per voluntat expressa o per una condició objectiva concreta –el nombre d’habitants, la densitat, etc–. La condició metropolitana és molt més dinàmica, i, en tot cas, com a condició social, en funció de variables i de fenòmens humans. Respon, sobretot, a com ens relacionem i com usem l’espai. En aquest sentit, no hauríem de confondre l’existència de relacions entre poblacions amb el fet metropolità. Les relacions existeixen, però no totes són metropolitanes.
Abans de fer invents em sembla més aconsellable aprofitar el que ja tenim: l’ATM, Sirusa i Secomsa
La condició metropolitana és un canvi de paradigma en l’organització de l’espai. Suposa un tot que és més que la suma de les parts, un tot en què, a partir d’uns fets –major densitat, major població, més ocupació del sòl, major integració laboral i mobilitat obligada, entre d’altres– podem parlar d’un espai únic pel que fa a necessitats de serveis, el que porta a una visió, planificació, gestió i prestació també unitàries, incloses la localització d’aquests serveis o el seu finançament. Estem disposats a mutualitzar serveis i recursos?.
Tothom ha entès que determinades decisions –sobre equipaments de residus, sobre infraestructures, sobre usos del sòl– es prendran en un altre marc, i que els recursos necessaris, propis de l’àrea, aniran on hagin d’anar, amb independència del seu origen?
Sobre l’abast
No coneixem tampoc, encara, l’abast d’aquesta àrea metropolitana o, com també sentim darrerament, regió metropolitana, pel que sembla assimilada al Camp de Tarragona. Tot el Camp? O sigui, Blancafort, el Pont d’Armentera i Bellmunt del Priorat metropolitans? Segur?. Tot i que anem millorant, perquè en un debat electoral del 2019, un candidat i ara alcalde es despatxava afirmant que som la segona àrea metropolitana de Catalunya «amb més de 800.000 habitants», que és la província de Tarragona.
Hauríem de tenir en compte que cada element a ordenar i a gestionar té el seu àmbit adequat. Sense anar més lluny, l’abast de l’Autoritat del Transport Metropolità abasta deu comarques, mentre que l’Àrea Metropolitana de Barcelona la composen trenta–sis municipis. Cal encertar amb l’escala més adequada al que es vol fer i a la realitat a tractar.
Per a fer què i com?
En aquesta cerimònia de la confusió, sembla que alguns vulguin generar una mena de província bis, o de província paral·lela, anomenada “regió metropolitana” no sé si fent seguidisme de l’alcalde de Barcelona. Sabem –això ens diuen– que no es pretén crear una administració, un ens metropolità. Però també ens diuen que es vol tractar la mobilitat, els residus, o l’urbanisme d’aquesta (o des d’aquesta) àrea metropolitana. Tractar com? Ordenar? Gestionar? Amb quina autoritat?. L’exercici de les competències correspon a nivells administratius i en àmbits definits: s’ha de saber qui mana, a on, i per a fer què.
Si del que es tracta és de tenir una mirada metropolitana sobre l’àmbit central del Camp de Tarragona, i posar ordre en la gestió de la mobilitat o dels residus, i en l’ordenació del territori, no puc estar-hi més d’acord. Però abans de fer invents em sembla més aconsellable i més pràctic aprofitar el que ja tenim, i que depèn de nosaltres. Al capdavall, autonomia local també vol dir això. L’ATM té, encara, un enorme potencial desaprofitat en matèria d’ordenació de la mobilitat, i el seu consell d’administració és ple de representants locals, que poden impulsar-ho ara mateix. Sirusa i Secomsa són empreses públiques gestores de residus i impulsades per ens locals, que també poden tenir un paper. I, en matèria d’urbanisme, res no impedeix, als ajuntaments de la zona, de formular un planejament conjunt o, encara més simple, de parlar-se i de coordinar els seus respectius planejaments, fins i tot al si del procés de formulació del PDU metropolità del Camp de Tarragona. Dels set municipis implicats –per ara– quatre tenen en marxa (o hauran de fer-ho) la revisió del seu planejament general. Podrien, perfectament, acompassar les respectives revisions amb la formulació del PDU. També poden, és clar, deixar fer i després queixar-se que «ens l’han imposat des de Barcelona».
Amb això n’hi hauria prou? Amb això es podria començar una pràctica metropolitana, molt convenient, a partir de la qual avaluar si cal anar més enllà, inclosa –si escau– la creació d’un ens metropolità amb totes les característiques del fet metropolità, i que hauria de suposar una nova organització territorial, en la qual es relativitzés el paper municipal, i se substituïssin –totalment o parcialment– nivells inadequats, com ara els consells comarcals. Estem disposats a fer això? O ens abonem al decret xx/2023, que digui: «A partir de dilluns a les dotze som metropolitans»?
