La primera Tarragona
El mot «Tarragona» designa una ciutat i dona nom també a una regió, el Camp de Tarragona. És el que se’n diu un topònim, que anomena, doncs, un lloc concret de la geografia. D’algú de Tarragona se’n diu “tarragoní/tarragonina” i això es coneix com a gentilici, mot que serveix també per referir-se a qualsevol cosa relacionada amb la ciutat: pagesia tarragonina, arquitectura tarragonina, gamba tarragonina, etc.
Però, encara que el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans accepti «barcelonès/barcelonesa» com a sinònim de «barceloní/barcelonina», no fa el mateix amb «tarragonès/tarragonesa», tot i que sí que ho reconeix la Gran Enciclopèdia Catalana, l’Alcover-Moll i el diccionari normatiu de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que recullen «tarragonès/tarragonesa» volent dir el mateix que «tarragoní/tarragonina».
I «Tarragonès» és la comarca a què pertany Tarragona. Als diccionaris hi apareix la forma «tarraconense» per parlar de l’antiga província romana, però també de l’estructura episcopal catòlica que té el bisbat tarragoní com a cap: la Tarraconense. Tan important era el pes de Tarragona que s’hi van fer concilis, el primer dels quals el 516 i, de manera regular, fins al 1757.
El bisbe Costa i Borràs no reeixí a fer-ne un el 1859 i va caldre esperar el 1995 per a la celebració del concili provincial de la Tarraconense. Actualment, tenim el Museu Bíblic Tarraconense i la Reial Societat Arqueològica Tarraconense, ben actius encara, i abans existí un Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV.
A Mallorca, d’altra banda, existeixen uns terrenys anomenats «Ses Tarragones», part de la finca coneguda com «Montblanc», al municipi de Maria de la Salut, on hi ha un restaurant en què es fan activitats diverses i també, al mateix poble, un carrer i una plaça amb el nom de «Ses Tarragones».
Al terme d’Artà hi ha el «Pla de Tarragona», situat entre ses Fontanelles, els Inferns, Son Fortè i Son Baleu. A Llucmajor, el 1436, apareix documentat el «Rafal d’en Tarragona» i, al terme municipal de Palma, un antic hort conegut com «Na Tarragonina», el 1672 era propietat de Joan de Pacs, comte de Savellà, el qual tenia dret a l’aigua de la síquia de Ciutat de Mallorca. Aquest hort també era conegut com «es Camp Pelat».
Les Tarragones del món
Ja fora del país, existí «Nueva Tarragona», població veneçolana, situada a l’extrem de l’albufera i les salines d’Uchire, on desemboca el riu del mateix nom, a vint llegües de Nueva Barcelona, a la regió de Nueva Cataluña, nom aquest que el fundador, el català Joan Orpí i del Pou, sol·licità al monarca espanyol amb aquestes paraules: «Suplico a su Majestad de honrarle con el nombre de mi patria», petició a la qual el primer Borbó no va respondre, just a dos anys de la Guerra dels Segadors, quan les relacions entre Catalunya i la monarquia espanyola ja anaven de mal borràs.
Nueva Tarragona va ser creada el maig de 1638 en un indret on els exploradors van trobar bones terres, sabanes per al bestiar i pesca i sal assegurades. Desapareguda la ciutat establerta per Orpí, a Veneçuela existeix avui una altra «Tarragona», un poble de la província de Monagas, situat a una alçada de 800 m. i amb prop de dos mil habitants.
Amb el curiós i sorprenent nom de «Tarragona Parte Alta» trobem una localitat al departament del Valle del Cauca, a Colòmbia, a 40 quilòmetres de Cali. I a la província de Santa Fe (Argentina), al departament de General López, existeix l’estació de ferrocarril «Tarragona», mentre que, al Perú, hi ha un pic nevat conegut com «nevado Tarragona».
També a milers de quilòmetres de distància d’aquí, però a l’altra punta de món, a Filipines, hi ha dos indrets amb el nom de «Tarragona»: un municipi a la província de Leyte i un altre a la província de Lavao oriental, aquest darrer amb uns 27.000 habitants.
I a Bagé, ciutat brasilera de 130.000 habitants a l’estat de Rio Grande do Sul, hi ha el «Tarragona Cafè», amb una gran lletra T a l’entrada del local.
Com a nom de via pública, trobem el carrer «Tarragona» de Fraga, Lleida i Balaguer a Ciutadella, Palma, Eivissa, Formentera i L’Alguer. I d’Andorra la Vella i Perpinyà a Alacant, passant per Figueres, Girona, Mataró, Barcelona, Vilanova i la Geltrú, Tortosa, Amposta, La Ràpita, Vinaròs, Benicarló, Peníscola o Castelló de la Plana, entre molts altres municipis dels Països Catalans.
Més enllà d’aquests, també en altres ciutats de la península, com Saragossa, Múrcia, Madrid, Sevilla, Vigo, Sant Sebastià o Vitòria. I també a Montpeller (Occitània), Tànger (el Marroc), São Paulo (el Brasil), León (Mèxic), Kirklan (el Quebec) i a San Juan (Puerto Rico), a Montevideo (l’Uruguai), a Santiago (Xile), a la ciutat nord-americana de Pensacola, al nord-oest de la Florida, i, amb el nom de «Tarragona Drive», hi ha un passeig a San Diego a Califòrnia. I, més a prop, es troba el carrer «Camí de Tarragona» a la ciutat de Reus...
El cognom Tarragona
La ciutat és l’origen de dos cognoms que en provenen: «Tarragona» i «Tarragó», forma masculina de l’anterior i molt més freqüent. Els primers a qui es troba afegit el mot «Tarragona» darrere del nom són els germans Berenguer, Robert i Guillem de Tarragona, fills de Robert d’Aguiló, el normand a qui sant Oleguer, el segle XII, nomenà príncep de Tarragona per haver conquerit la ciutat als sarraïns i que compta avui amb un carrer al nomenclàtor de la ciutat.
Ja a la nostra època, tenim Fèlix Maria de Tarragona, escriptor i caputxí, de nom real Ramon Icart i Leonila, que preparà l’edició i la transcripció del tercer volum del Terç del crestià, de Francesc Eiximenis. A l’Alt Urgell trobem tres germans, exiliats el 1939 a Mèxic: Antoni, Maria i Jaume Tarragona i Jou. Militant de la Unió Socialista de Catalunya, Antoni Tarragona fou policia de la Generalitat, agent del servei d’espionatge i contraespionatge i comissari d’ordre públic a Girona.
Sa germana Maria, mestra, va ser cofundadora de l’escola «República Española» a la capital mexicana, encara existent, ciutat on dirigí l’editorial Delfín. El germà petit, Jaume, també mestre, va ser comandant d’estat major de la 26a divisió durant la guerra.
També s’exilià a Mèxic el barceloní Manuel Tarragona i Roig, on fou catedràtic de l’escola nacional d’arquitectura i un dels creadors de l’editorial Siglo XXI. L’industrial i polític balaguerí Eduard Tarragona va ser procurador a les darreres corts franquistes i el 1982 diputat d’AP al Congrés. Es caracteritzà per un aire populista, amb l’eslògan «Al pa, pa i al vi, vi». I mossèn Jesús Tarragona, va ser l’artífex del Museu de Lleida, i es dedicà a la salvaguarda del patrimoni artístic de Ponent.
Finalment, la periodista barcelonina Sílvia Tarragona, de llarga experiència radiofònica i televisiva, dirigí el programa La nit dels ignorants a Catalunya Ràdio i, actualment, condueix cada tarda De boca a orella a Ràdio 4, amb una veu segura i còmplice.
‘Tarragó’, forma masculina de ‘Tarragona’
Gràcies a l’arrelada presència catalana a Sardenya, un Josep Tarragó s’establí a l’illa el 1620 i hi portà aquest cognom. Al llarg del mateix segle XVII hi ha a les comarques de Ponent uns quants metges de cognom «Tarragó», com ara Emmanuel Tarragó i Josep Tarragó, tots dos de la Seu d’Urgell, també Guillem Tarragó, catedràtic de medicina i el cirurgià Isidre Tarragó, documentat al poble garriguenc de l’Albi.
És de la mateixa època el mallorquí Pere Tarragó, de Palma, famós patró d’embarcacions corsàries i de transport amb les quals va fer una gran fortuna. Al lleidatà Ferran Tarragó, deixeble de V. Vallmitjana, el rei Amadeu I va nomenar-lo escultor de la cambra reial. Mossèn Jeroni Tarragó era rector de Rojals a principis del segle XIX i al bastoner Llorenç Tarragó se’l coneixia a Montblanc com a «Llorenç de Rocallaura».
Jaume Tarragó, anomenat popularment L’Esperidió, era un casteller tarragoní que, per Santa Tecla de 1881, descarregà com a segon el primer quatre de nou sense folre. Els germans de Vilalba dels Arcs Alexandre i Claudi Tarragó van exiliar-se a Xile. El primer va ser pedagog, astrònom i fundador de la prestigiosa escola anglesa i laica Kent School, a la capital xilena. El segon fou escultor, pintor i industrial, president del Centre Català de Santiago, com en va ser també el seu fill Lambert.
El barceloní Ramon Tarragó, dibuixant i cartellista, col·laborà al Patufet, El Be Negre i TBO, i també en revistes de Mèxic on s’exilià, tant dels refugiats (Pont Blau, Xaloc i Catalònia), com del país (La Voz de México).
El periodista Josep M.Tarragó, sacerdot secularitzat, corresponsal de premsa catòlica francòfona, denuncià els camps de concentració franquistes. Gracià Tarragó, guitarrista, deixeble de Felip Pedrell, fundà el famós Quartet Tarragó i la seva filla Renata va fer també una brillant carrera amb la guitarra.
Maria Tarragó, filòloga reusenca, fou la primera Delegada de Cultura de la Generalitat a Tarragona, el 1980. La succeí en el càrrec, nomenat pel conseller Max Cahner, qui, a la revista Canigó, signava les cròniques de Tarragona amb el pseudònim «Cebrià Tarragó», el seu nom de guerra, com a militant del PSAN clandestí. Anys després, va ser conseller en Cap i Vicepresident del govern de la Generalitat. Actualment, escriu cada dos diumenges al Diari de Tarragona...
