Alguna cosa està canviant a la ciutat. Es respira un ambient d’orgull, que res té a veure amb la tan tarragonina baixa autoestima. Per un cop a la vida, sembla que hem deixat enrere els complexos injustificats i comencem a treure pit. I la veritat és que tenim motius per fer-ho. Les festes de Santa Tecla i la seva història ens provoquen aquests sentiments. I així es va poder palpar entre els presents durant el debat-col·loqui, que es va celebrar el passat divendres i que va organitzar el Diari de Tarragona. Volíem reflexionar sobre el passat, present i futur de les festes. Conèixer d’on venim per saber cap a on anem.
?wmode=transparent&showinfo=0&theme=light">
Per fer-ho, vam convidar a tres experts en la matèria, cadascú des del seu vessant. En primer lloc, la historiadora Meritxell Pérez ens va descobrir alguns detalls de la processó que es va celebrar a la ciutat ara fa 701 anys i que enguany la ciutat commemora. «El rei Jaume II volia que el culte a la patrona creixés a la ciutat. Per aconseguir-ho, les relíquies havien d’estar aquí», explicava Pérez, que és doctora en Història Medieval per la URV i que ha centrat bona part de la seva recerca en la ciutat i en els patrons locals.
Segons aquesta historiadora, el trasllat del braç des d’Armènia va ser una missió diplomàtica, entre la corona catalanoaragonesa i l’Arquebisbat de Tarragona. Un mercader de Barcelona i dos representants de l’Arquebisbat va ser els encarregats d’anar-lo a buscar. Van sortir el setembre de 1319 des del port de Barcelona i van tornar just un any després amb els deures fets. La reliquia va custodiar-se a la Catedral de Barcelona, a l’espera que el rei pogués agendar-se un dia per fer el trasllat.
Els historiadors no es posen d’acord amb el dia exacte que va tenir lloc la processó. El que sí que té consens és que, el dia dels fets, el braç va fer cap a la vila de Constantí, des d’on va sortir la comitiva. «Diuen que quan l’inici de la processó arribava a Tarragona, la part final encara no havia sortit de Constantí», explicava Pérez. Això significava que hi van participar un nombre important de persones, entre ells, els membres dels gremis i les autoritats eclesiàstiques i polítiques d’aquell moment.
«Aquella efemèride va significar un abans i un després per la ciutat i la corona. Va ser inaudit; fins a aquell moment no hi havia hagut cap celebració eclesiàstica que comptés amb participació ciutadana», comentava la historiadora.
I què manté l’actual processó del dia 23 de setembre amb la d’aquell 1321? «Queda l’estructura de la representació. Ara, en lloc de gremis tenim entitats del Seguici, per exemple», assegurava Pérez, qui afegia que «una diferència és que, després de la processó, aleshores, es produïen miracles. Ara no sabem si això passa...». El que sí que es manté, deia Pérez, és el «sentiment identitari» que encara envolta la figura de la Santa.
La festa recupera els carrers
La festa com a tal no s’entendria sense l’evolució que va patir als anys 80 i 90, quan el carrer torna a recuperar la vida després d’uns anys foscos. D’això en va parlar durant el debat de divendres, Salvador Fà, comissari del projecte Santa Tecla 700. Fà forma part de la Comissió Assessora del Seguici Popular des de la seva constitució i va ser fundador de l’Esbart Dansaire de Tarragona i de balls, com per exemple, els Pastorets, el Ball d’en Serrallonga o el dels Set Pecats Capitals.
«Tota l’activitat festiva es va reduir a zero durant l’època festiva. Després només es mantenien el Magí de les Timbales, els gegants, els nanos i el Ball de Bastons. Amb l’arribada dels ajuntaments democràtics, l’activitat es comença a reactivar i un grup de joves decideixen tirar endavant amb la festa», explicava divendres Fà. És aleshores quan es comencen a moure els esbarts i altres entitats, amb l’objectiu de recuperar balls.
No és fins a principis dels 90 quan els actius festius i culturals detecten que és moment d’endreçar els elements del Seguici. Ester Roca, tècnica en gestió municipal de l’Ajuntament de Tarragona i un dels cervells de les festes tal com les coneixem ara, explicaven divendres que «hi ha un moment que tot això es va fent gran, i que comencen a aparèixer elements per tot arreu. S’havia d’intentar vetllar pel bon funcionament i, sobretot, per la idiosincràcia del Seguici». Llavors va ser quan es va decidir tirar endavant el protocol. «Un document pioner i consensuat, que moltes altres poblacions ens han demanat i que, encara ara, nosaltres el consultem de tant en tant», afegia Roca.
Els tres ponents coincideixen en el fet que és molt important saber d’on venim per tal de mantenir l’essència i la tradició d’aquestes festes. «El rei Jaume II estaria orgullós del què va començar ell i el què ha acabat sent», deia la historiadora Meritxell Pérez. «L’arribada del braç no només va ser important pel fet, sinó per la manera en què es va fer, amb una important mobilització ciutadana», comentava Salvador Fà, qui afegia que «és indiscutible que, aquests dies de Santa Tecla i festes, és l’època que més gent hi ha pels carrers. És moment de treure pit, de sentir-nos orgullosos del què som, perquè tenim factors suficients per poder-ho dir, sense cap mena de vergonya».
La clau: les entitats
El debat també ens va deixar moments per la reivindicació, quan Fà destacava la pèrdua de capacitat d’invertir en les festes en els últims deu anys. I és que la veritat és que és sorprenent com s’organitzen unes festes tan grans i amb tants actes, tenint en compte el reduït pressupost amb el qual compten. Enguany, en tractar-se d’un any especial, la inversió ha estat de 1,1 milions d’euros. La quantitat d’un any normal i corrent no arriba al mig milió.
La clau per fer-ho, explicaven els ponents, són les entitats. I és que, a tall d’exemple, ara les colles castelleres no només fan castells, també organitzen revetlles i actes per la canalla. D’aquesta manera es nodreix el programa de Santa Tecla. Fà opinava que, com a repte de futur, «estaria bé incloure actes de més gran format, com teatre o circ. Activitats que les entitats no tenen capacitat de costejar», afegia.
El debat, que va durar aproximadament una hora, va servir per conèixer una mica millor i al detall com van arribar les reliquies del braç de la patrona a la ciutat i, sobretot, va ser una injecció d’orgull i autoestima per uns tarragonins que estan a punt de viure les festes més especials de la història.