Francesc Gallart i Magarolas complia ahir 25 anys al capdavant de l’església del Portal del Carro, el volcà de la devoció cap a sant Magí. El 8 de novembre de 1994 –37 anys després d’haver estat ordenat prevere– arrencava aquest lligam, precedit d’una vinculació personal que avui traiem a la llum.
Nascut el 23 de març de 1933, el Francesc havia begut del sentiment cap a l’anacoreta en la seva família ja de ben petit. «Alguns avantpassats havien anat a buscar l’aigua a la muntanya de la Brufaganya, on se situa l’episodi en què el sant féu brollar les fonts que encara ragen», explica. «Aleshores de pujada feien nit a Valls i dormien en una casa d’una família de lampistes amb la qual van fer gran amistat». De fet, dels 7 als 15 anys i arran del trasllat del pare, ferroviari, el Francesc havia viscut a Valls, on tornà com a sacerdot.
Descoberta maginiana
Un dels episodis que més han marcat mossèn Gallart fou precisament la descoberta cap als 12 anys de Sant Magí lluny. «Vaig anar amb la família en autocar. Em vaig enamorar del paisatge, la capella i l’entorn de la cova on havia viscut l’ermità. Impactava». Ja com a prevere, «em van fer un regal quan em nomenaren capellà d’aquest santuari de la Brufaganya el 2008. El que havia idealitzat com a infant, ho vaig comprovar amb escreix».
El Francesc s’atura en cadascun dels racons que integren l’ecosistema maginià. «És una sort que no s’hagi perdut l’estil de cova de pedra de muntanya com a testimoni de l’estil de vida d’ermità de sant Magí. Aquesta forma de viure en pobresa i amb pregària és un testimoni de la relació amb Déu», apunta. «Les coves em donen la impressió que m’atanso al Senyor i als germans. Em sento intensament a prop seu». Mentre tanca els ulls, la seva conclusió és diàfana: «Per relacionar-se amb Déu no cal tenir grans riqueses. La senzillesa ens hi acosta. A la cova es desvetllen les virtuts de la predisposició per imitar sant Magí i exercir la caritat».
L’altre espai d’alt voltatge emotiu i simbòlic són les fonts. «L’experiència senzilla d’aquestes fonts em va deixar un impacte especial des que les vaig conèixer». La missa que cada vespre del 16 d’agost s’oficia abans de l’inici de la baixada de l’aigua en carros i cavalleries, la va traslladar mossèn Gallart des de l’església del santuari a aquesta senzilla capella. «Són moments molt bonics. Les vivències són diferents. Et sents mogut per dintre, motivat per uns instants singulars».
Un sant tradicional
Preguntat sobre la tradició oral d’on parteix la creença en sant Magí, el Francesc explica: «mentre que hi ha sants com Fructuós que compten amb un testimoni històric clar i manifest, Magí és un sant que tu has d’acceptar; si no l’acceptes, no et poden pressionar». I afegeix: «la pobresa de la imatge primigènia del Portal del Carro és un testimoni de la seva veritat».
Els petons de tarragonines i tarragonins a la medalla unida al sant amb una cinta, o la metxa intacta del temps dels francesos com a testimoni de protecció i patrocini, són detalls que flueixen en la conversa amb l’administrador de l’esglesiola custòdia de la porta per on Magí fugí de la persecució romana en direcció a l’exili. No se n’oblida de «la devoció bàrbara dels pescadors cap a sant Magí; alguns encara pugen descalços des del Serrallo a la missa de les 5. Cada barquet penjat al sostre de l’església és el testimoni d’una protecció del sant». Fins entrada la segona meitat del segle XIX, la capella maginiana era en el cim del barri pescador de la ciutat antiga, que concentrava els practicants d’aquest ofici al votant de la plaça de les Peixateries Velles, que encara els sants Pere i Andreu presideixen des d’una capella votiva.