Si la setmana passada els mostràvem la imatge més antiga d’un castell a la ciutat de Tarragona, datada el 1891, avui és el torn del ball dels cercolets. Aparegué en el mateix diari, “La Opinión”, el 2 d’octubre de 1891, formant part d’un conjunt de cinc il·lustracions, d’interès enorme per a l’estudi de les nostres festes patrimonials, intitulat «Recuerdos de las fiestas», referint-se a la recent Santa Tecla.
Es tracta d’un dibuix dels que servien per il·lustrar la premsa impresa abans que s’incorporés la fotografia als mitjans de comunicació. És la imatge més antiga d’aquest ball del seguici popular de Tarragona, que havia sortit en la celebració patronal, la del Corpus i en les cerimònies espectacularitzades d’entrades de monarques i arquebisbes com a cosenyors de la localitat. Se’n tenen referències locals des de 1577 i anà a càrrec de la Confraria de Sant Marc dels sabaters fins a l’esclat de la guerra del Francès a principis del segle XIX.
A diferència d’altres representacions no desaparegué amb aquesta calamitat, i el ball passà a mans d’una colla autònoma. Les seves actuacions es perllongaren fins entrat el segle XX, i encara actuà puntualment el 1954 per la celebració del centenari de la Rambla Nova.
Barrets i àngel
La il·lustració de 1891 correspon al grup del XIX i presenta diversos integrants d’aquesta formació. Se’n distingeixen set així com el mateix número de cèrcols, si bé la teranyina que configuren podria perfectament amagar-ne algun altre. Tots aquests balladors duen faldellí, faixa, polaines probablement amb cascavells, i barret, element desconegut en el procés de recuperació realitzat el 1985 per l’Esbart Santa Tecla. Aleshores aquesta peça només es reservà a qui realitza la funció de capità gran.
Un altre personatge a la dreta de la il·lustració, de manera separada, és un àngel, duent una espasa, sense escut. Tampoc no es tenien notícies documentals de la presència a Tarragona, però amb aquesta troballa se’n posa de manifest l’existència. Aquest àngel ha estat mantingut a Sitges, i és qui corona la coreografia de la bota o encreuament dels cèrcols durant la seva Festa Major de Sant Bartomeu i en la celebració petita dedicada a Santa Tecla. Actualment a Tarragona aquest rol el desenvolupa el denominat capità petit.
L’aparença dels vestuaris antics d’ambdues localitats, situades en la mateixa àrea etnogràfica del Camp de Tarragona i el Penedès, es pot comprovar, per exemple, en una imatge, ja fotogràfica, custodiada a l’Arxiu Històric de Sitges, col·lecció Josep Matas i Puig, i datada el 1899.
Gèneres menors
Aquest tipus d’il·lustracions en premsa han estat considerades un gènere menor. Però sovint foren un reflex fidel de fets coetanis, vistos pels dibuixants que hi treballaven. Articles com el d’avui i el de la setmana passada pretenen posar en valor aquesta creativitat. En el castell analitzat o en el ball dels cercolets observem detalls tècnics i etnogràfics de gran interès.
Per això, volem ampliar la informació de dissabte passat quan parlàvem del context a Catalunya en referir-nos a una il·lustració de Simó Gómez Polo de 1872 com la més històrica de temàtica castellera signada –remarquem aquest darrer mot– per un artista de renom. Així apareix definida en el capítol «Obres pictòriques» de la tesi doctoral “La cultura visual del món casteller”, de Maria Lluïsa Gené Rebull, a partir de la troballa del sotasignant publicada al “Diari” del 15 d’octubre de 2016.
Gómez està considerat com pintor, la professió preferent que obre la seva biografia a la «Real Academia de la Historia», elaborada per Xavier Soler Ávila. El seu taller barceloní fou un lloc de reunió d’intel·lectuals i d’artistes com Jacint Verdaguer o Frederic Soler Pitarra, la qual cosa li donà més aureola.
Pere Català Roca a “Món Casteller” (1981) publicà un dibuix casteller barceloní un any anterior, de 1871, en la instauració de la dimensió de carrer de la Mercè. També en fèiem referència al nostre article de 2016. Però Català no l’inclogué en el capítol «Els castells en l’art», escrit junt amb Daniel Ventura, sinó en un altre titulat «Anècdotes castelleres», que immerescudament li restà valor. El dibuix, amb un peu irònic –«si los xiquets fan això, què faran los grans»–, no duu signatura en la publicació original, i fou atribuït per Català a Tomàs Padró Pedret.
El vessant de caricaturista i dibuixant de Padró, amb què sovint és presentat malgrat ser també un notable pintor esporàdic, i el fet que aparegués en una publicació satírica, “La Campana de Gràcia” –en què feu la capçalera i hi treballà fins a la mort el 1877–, contribuí perquè ni “Món Casteller” ni el doctor Antoni Salcedo (2014) ni la recent “Enciclopèdia Castellera” l’hagin inclòs dins l’apartat d’obra pictòrica ni en el d’art. Seguint el consell de l’amic Pere Ferrando, reivindiquem Padró, com hem fet amb les ara descobertes il·lustracions tarragonines de 1891.